El vent de la memòria (Digressions literàries)

“Em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc”, va exclamar un filòsof abans de caure en plena follia”

Jo la voldria fer-la meva, aquesta frase. Sense saber el què busco. Llop, trobo un tendre anyell darrere els arbres, a l¡altre costat del rierol que travesso amb un impuls prodigiós- Esquinço la seva pell fràgil i dola i xuclo la seva sang preciosa. Davalla per la meva gorja, que sento més càlida que mai, o omple el meu ventre àvid amb l’ensurt espantós de la innocència perduda en el reialme de la malesa.

De vegades ja sé el que busco. La fugida d’una obsessió. Que mossega el meu cor a plena dent i, amb una forma de seny, maliciosament, corromp la meva existència primera. La fugida no és més que la merda deixada dins un WC blau o rosa, pulcre després d’haver-hi passat la vella i amable serventa. La merda reneix a poc a poc, insistent com l’obsessió.

El bosc és habitat també per intel.ligents, hipòcrites i enganyívoles bèsties salvatges. Son els llops.

Els llops que igual que la meva pròpia imatge, volten afamats entorn de les meves pors i esperances.

Esguarden el minut en què el meu ull, ja cansat, es clourà per veure millor allò que és impossible de veure. A les hores d’enganyosa quietud seré la presa fàcil. Fàcil, com abans o després, també amb la memòria absent, la presa em serà sorpresa i esverada.

Si el temps passa i l’error s’ha comés, és per culpa meva. Culpa meva perquè la condició d’home exigeix més sacrificis, més lucidesa, fugir de la follia inoportuna, més coratge que el confortable refugi darrere l’ombra d’un llop ferotge.

Però el temps ha passat i l’error ha estat comès.

Per això, per escapar-me de mi mateix i evitar el mal, em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc.

El vent de la memòria (Digressions literàries)

“Tu ets tu. Parla! Els déus t’obeiran. Res al món no resisteix aquells que gosen amb un pur coratge desinteressat”, diu el poeta André Velter.

Un poeta que va caure --els seus versos—entre les meves mans a la botiga d’un vell llibreter que fumava tranquil·lament entre fileres de llibres de tota mena. Les paraules del poeta m’han interessat com tota imprecació a aquest déu inconegut que mereix una cosa pitjor que això. En fi, tot depèn de cadascú.

Estic d’acord en la primera línia, és a dir, amb les primeres paraules: “Tu ets tu. Parla!” És el teu dret a la paraula, gran reivindicació de l’enorme decepció del maig del 68 francès, del qual jo, personalment, vaig sortir amb l’ànima ferida per la condició humana. Però m’allunyo del tema. Doncs bé, parla! Ja que tu ets tu. I espera la resposta que vindrà de tu mateix.

Passo a l’última part del raonament. Res no resisteix, res no resisteix el que gosen amb un pur coratge desinteressat. Crec que la frase és massa complexa. Diria gairebé que prové d’un filòsof que pretén conèixer els seus semblants i els imagina capaços de “gosar amb un pur coratge desinteressat”. És molt. Exagera donant a l’home i a la dona el sentit de l’ardidesa, quan és ben evident la seva facilitat per caure sense vergonya o insconscientment a la covardia més conformista. Afegeix la puresa de l’ànima o de l’esperit, imagino, i la del cos és insignificant. ¿Qui és pur a la nostra època, dominada per un individualisme egoista i ferotge? ¿Qui té temps de reflexionar amb lucidesa sobre el camí de puresa si està abocat sorollosament, furiosament, a l’autopista de la vida? Que me’l portin a casa i li oferiré llit i aliment i fins i tot el diner per als seus capricis.

S’hauria de parlar encara del coratge desinteressat. Però passo de llarg d’aquesta qüestió, amb els mateixos interrogants que en el paràgraf precedent. ¿On buscar el desinterès? ¿La indiferència davant les possibilitats reals d’obtenir beneficis amb poc esforç?

Temo que sigui una frase inexacta, situada als nostres temps, encara que escrita amb la millor voluntat del món. D’acord. “Tu ets tu. Parla!” El pitjor ve després. “Els déus t’obeiran.” De quins déus parla, nom de déu? De les desenes de déus mortals dels temps antics? Del déu únic de les nostres religions falsament discretes i fabricades amb la por i la sang?

Tot és sense importància. Com ho ha escrit un novel.lista nord-americà: “Nosaltres, filòsofs i lliurepensadors veiem brillar sobre nosaltres una aurora ben nova en conèixer la notícia de la mort de Déu.”

El vent de la memòria (Digressions literàries)

Igmar Bergmann en un dels seus films: “Només aquell que es pren la vida es posseeix totalment”

Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.

Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?

Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.

Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”

Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.

Era conscient de caminar al costat de la vida que volia viure

“Era conscient de caminar al costat de la vida que desitjava viure”

Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.

Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.

Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.

He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.

Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.

La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l'ànima"

“La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l’ànima”, diu el filòsof.

Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.

Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.

La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.

Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.

Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.

Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya

“Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”

Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.

Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.

Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.

El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.

La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.

La Lluna és cega II

“Potser en el meu trist ocàs, l’amor brillarà amb un somrís d’adéu” ha escrit Puixkin.

Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.

El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.

Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré

Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.

¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?

La Lluna és cega

“La Lluna és cega. És nua i salvatge”, ha escrit la poeta Sylvia Plat a “Ariel”.

Mots sorprenents en un poema, encara que sigui un poema amb paraules que ens obliguen a reflexionar sobre el seu profund sentit.

Jo prometo observar la Lluna en tots els seus estats. Però abans he de confessar que detesto la Lluna des de fa molt temps, si bé reconec que ha servit als poetes i—bon pensament—també als lladres a l’època en què se servien de la seva llum negra per penetrar per una finestra i emportar-se l’or dels rics.

Jo detesto la Lluna per raons que podrien ser una contradicció a les paraules de l’escriptora. Potser la Lluna no l’ha acaronada mai quan, adolescent, ha somiat un bell amor i l’amor que va viure va ser tan dolorós que el va plorar fins al suïcidi. També és possible que mai cap de les seves pàl·lides resplendors hagi il·luminat un minut feliç de la seva vida.

La meva vida ha estat justament el contrari. Jo l’estimava pels meus amors de joventut amb la joventut de la noia que adorava. Tampoc no em sorprendria que els nostres primers besos haguessin esclatat en un clar de lluna i ella i jo guardem d’aquest acte innocent un record meravellós. Però ara detesto la Lluna i no crec que sigui cega. Almenys en tot moment

Durant anys, radiants i folls alhora, ella ha estat el testimoni, sens dubte no cec, però segurament espectadora curiosa i hipòcrita, dels meus salts nocturns després d’una mitjanit d’èxtasi i de passió. Ella ha sabut observar en silenci cínic, i ens n’anàvem en direcció oposada. Però la Lluna, ella, té bona memòria, la puta de la nit! Per això l’abomino. Per això i encara més.

Testimoni dels meus actes culpables que, en la meva descreença, mai no imaginava que fossin contraris a qualsevol mena d’integritat, divina o humana, ara rebo la visita regular per recordar-me el temps en què tot era bell, tot era possible. I ella insisteix, potser cega però no muda, a posar davant meu, fins i tot ulls closos, un temps que no tornarà, perdut per sempre en el no-res de la seva tenaç i constant insensibilitat.

Jo el veig així, aquest càstig estúpid i injust. I la poeta té raó, al cap i a la fi. La Lluna és nua de sentiments i plena de salvatge ceguesa.

Trobar l'amor en un món de somnis trencats

Aquesta frase surt del fons de la memòria, portada pel vent de la nit. Com també aquell famós: “La vida és un somni”, que ha deixat per sempre un enorme escriptor d’aquesta Espanya feta de somnis trencats. “La vida és amor” diu la veu anònima que omple la nostra bella humanitat, que sempre està assedegada i sovint no troba res per beure

La frase inicial és ben explícita per no perdre un camí que em porta dret al dret camí, és a dir, el de la certesa. Voldria, doncs, saber si dedicar aquestes línies a l’amor entre éssers humans és el dret camí. No faré cara o creu. Això seria deixar l’atzar que decidís i no m’agrada fer-ho. Opto per imaginar que es tracta de l’amor profà. És a dir, l’inclinació vers una persona (no gosaria afirmar “d’un altre sexe”, per més que sigui la fórmula consagrada), gairebé sempre de caràcter passional, basada en l’instint sexual. No em falta res més per la meva voluntat del moment.

Una confessió és necessària. Jo crec en l’amor i l’he trobat. Ja sé que l’amor està assentat en gran manera sobre el somni, vertadera ànima de tot impuls passional o no, és a dir, l’amor anomenat un temps courtois i, després, platònic. Però, la veritat és que el somni està fortament ancorat en tot amor passional o sexual. ¿Què seria del sexe sense somni o del somni sense sexe?

Hi ha un pessic d’ironia, però també una gran certesa en la frase de l’humorista francès Chamfort quan va escriure: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies i el contacte de dues epidermis”. Crec sincerament que no ha aprofundit prou en el tema. Per més que per fantasia jo dic somni i a l’epidermis veig el cos. Que s’ajunten en una abraçada furiosa, lluminosa, gairebé irreal i sense igual. Ara ho veig més clar.

Veig més clar perquè trobar l’amor no és allò tan arduós que es pretén. L’amor pot ser el paradís sobre la terra, sense por, com va apuntar Baudelaire: “Qui gosa parlar d’infern davant l’amor?”

El nostre món és, efectivament, un terreny sembrat d’enigmes i penós per vèncer les dificultats. I l’amor, quan vol ser absolut, perfecte, complet, és un paradís –com s’ha dit— sembrat de dificultats, ben sovint insuperables. Però l’amor ha estat trobat, ha estat acaronat, malmès. Ha estat estripat i sovint és mort. Tanmateix, ha existit i qui l’ha viscut no ha de lamentar haver-lo perdut sempre que no hagi esdevingut odi, el seu porc germà.

Les meves últimes paraules sobre aquest tema, tan ardent, són per aclamar a favor de l’amor fins i tot entre tants somnis trencats. I, encara per als escèptics: “Trenquem el món per trobar l’amor de somni!”.

Les seves idees no són limitades pel llenguatge del ramat”, va dir F. Nietzsche

D’acord. Però que quedi ben clar que no crec en la idea del “superhome” del filòsof alemany. En canvi, no detesto la imatge, millor dit, l’existència del ramat que hem esdevingut i del qual jo m’allibero tant com puc, tant com les imbècils convencions no m’obliguen –amb voluntat o sense—a seguir-lo, aquest ramat.

El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.

L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.

Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol

Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.

Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.

Les roses

Ronsard va escriure “S’han de collir les roses de la vida”.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.

Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.

Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.

Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.

Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.

Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.

I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.

I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.

Holocaust

“Holocaust! No s’hauria de permetre que una sola paraula portés tants cors humans”

Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.

Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.

És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.

Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.

Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.

El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.

Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.