El rellotge

La parella havia rebut en herència un magnífic rellotge de paret, antic i en bon funcionament. Les xifres grosses i molt visibles, les peses de metalls daurat, el pèndul d’una finesa exquisida. I tocava les hores al mateix temps que les del campanar llunyà, eixordadores i sense cap harmonia. Ressonaven per tota la casa, repetides cinc minuts després, que atordien per poc que un estigués distret. Això durant el dia...

La dona que tenia l’oida un xic castigada no li’n feia cas, contenta de saber l’hora. L’home, en canvi, no ho suportava. Acostumava a mirar el seu rellotge per preveure les hores i quarts d’hora retentir i tapar-se les orelles. Si no hi pensava l’ensurt el deixava estordit uns bons minuts. Y de nit...

Per poc que el son no fos profund li semblava que les parets tremolaven i, aleshores, maldava per adormir-se altra vegada. I, en realitat, les nits eren un veritable infern. Tant que va discutir i mig decidir amb la dona treure de casa el maleït rellotge. Cosa que ella no va acceptar al.legant que era un record sentimental de l’àvia que ella havia escoltat dia i nit quan era petita. Com altres vegades, el marit va claudicar.

El pànic l’acompanyava a les nits. Al punt que en somnis el rellotge hi era tan present que esdevenien malsons. Fins la nit en què va ocórrer això: el rellotge hi era i acabava de tocar les quatre de la matinada quan va veure clarament la solució. No donar-li corda, cosa que ell feia sovint, i deixar-lo parat, contant amb l’acord imposat de l’esposa. Aquella mateixa nit va continuar el somni. Va parar el moviment del pèndul. I va succeir el què mai no havia imaginat: tot es va parar. El moviment de la Terra, el moviment de l’univers. El batec del seu cor. I tot era negre.

Fins que va despertar del somni, encara horroritzat i tremolós. Va encendre el llum i la claror es va fer a la cambra. Es va aixecar, va anar al saló, va mirar amb temor el rellotge colpidor i desconcertat li va donar corda.

El pecador

L’home malcarat i pocavergonya està desesperat. Potser s’ha tornat malcarat i pocavergonya per un motiu important en la seva vida de quaranta cinc anys, que ell considera malgastats: no pot pecar, tot i sent un home que ho desitja de cor i cos, d’ànima i pensament. No pot pecar per una raó que és senzilla i podria semblar complicada. No ho pot fer perquè hi ha hagut un sant a la família. I aquest sant, que va viure segles enrere vigila constantment la vida de l’home malcarat. Ja va començar de petit, quan volia apropiar-se –i, potser, aquí comença la història—dels pocs cèntims de la bacina a l’església, de la que, vagi a saber perquè, el van fer escolanet.

Més gran, cap als disset o divuit anys, quan ja començava a ser malcarat, ell i uns companys van estar a punt de violar una noieta del mateix carrer. No van poder perquè un automobilista amable es va aturar i els va fer fugir la cua entre les cames. Un temps després, enganxat a un treball a la banca de l’altre costat de la ciutat no podia traure del cap la idea d’emportar-se un feix de bitllets grossos de la caixa forta que el director descuidat havia deixat oberta. Cap als vint-i-cinc anys estava a punt d’enganyar una velleta per robar-li la casa amb una operació fraudulenta, però va tenir la sort, si és pot dir així, de morir-se quan anaven a casa del notari.

Una nit, però, tot va canviar. En somni, es evident, que per això serveix la nit, entre altres coses. Va comprovar somiant que el sant protector no tenia cap poder ni influencia per evitar que tots els pecats fossin comesos durant la nit. Robaments, borratxeres, blasfèmies i baralles, trets contra els solitaris, sense to ni so, amb total impunitat, atracament, per fi, de Caixes i Bancs, violacions i paro de contar. Mentre somiava feia tot allò que no havia pogut fer en altres moments que ell considerava més tristos.

El pobre sant, que ho veia amb llàgrimes als ulls, s’arrancava els cabells, plorava i gesticulava, demanava ajuda a companys i àngels de la guarda, a grans personalitats celestials, i tots li prometien ocupar-se del cas però, en realitat, ningú va fer res per evitar les catàstrofes que motivava l’home malcarat i pocavergonya que s’allitava cada dia més aviat per somiar i cometre pecats amb aquella impunitat de que s’ha parlat i amb el desesper horrible del pobre sant.

El pacte

 
    L’home és i se sent vell i cansat. Ha recorregut un camí que havia estat sembrat de roses i d’espines i ho ha recollit. Han passat els anys i els recorda amb una lògica confusió contra la que només pot lluitar amb una ferma voluntat. Ho fa sovint en les nits tranquil.les i en els moments d’alteració. Però hi arriba i la vida pretèrita li porta alegria i nostàlgia. La memòria li assenyala la infantesa feliç, els jocs innocents i les mirades que ja portaven una guspira de malícia.

     Les hores i els dies es precipiten, allau de sensacions, de promeses, d’il.lusions i de realitats. Va viure un amor delicat i una passió desorbitada. Va trobar en viatges llunyans nous costums i rostres que li recordaven els que havia estimat tant com ara eren desitjats. Va lluitar per les seves nobles i generoses idees i va oferir sense esperar retorn. I no s’adonava, en cap moment, que la rapinya del temps s’emportava el millor que havia tingut. Per això ara és i se sent vell i cansat.

    Sempre havia estat bon creient i en un instant que va imaginar de lucidesa va apellar al Sant dels Sants. Sabia el què havia de demanar. Un retorn a la joventut a canvi d’allò que més apreciava. El Sant dels Sants, que coneixia i lamentava la penúria d’ànimes per al seu regne, va accedir. Li va concedir el que volia i van signar el pacte. A la fi de la nova i jove vida, l’ànima seria per a ell.

   Pràcticament tot va ser com abans. Van transcórrer els anys i, de repent, una nit es va sentir vell i cansat. Aleshores, en un nou instant també de lucidesa, va apellar a l’altre, el Diable. Tenia més clientela però va accedir a la seva súplica i, també, en pacte ple de sang freda, li va atorgar la joventut a canvi de l’ànima. Va ser quan el Sants dels Sants va reclamar i, amb sorpresa, va veure’s rebutjat per l’home arrogant. Aquell ho va esbrinar i va entaular una baralla i un litigi amb l’etern enemic.

     Que va durar mentre l’home jove i arrogant, sense sortir del somni, iniciava i gaudia d’una nova vida a la que afegia, amb irònic i joiós  pensament, la rabiosa disputa entre els vells antagonistes.
 

El nen i el mar

Tenia cinc anys i un sol deliri. Veure el mar. Per això sempre demanava al pare i a la mare que el portessin a vora del mar. Contemplava la seva immensitat, l’horitzó massa lluny perquè el nen pogués veure el què hi havia, per molt que ho demanés amb crits i plors. Tornaven cap a casa i el nen que volia veure el mar continuava la plorera fins que la mare, sol-lícita, li portava un vas de llet que l’ajudava a dormir un parell d’hores.

Perquè, altra vegada despert, continuava amb la seva dèria de que volia veure el mar. Ara demanava que el posessin dins de l’aigua, cosa que va fer el pare amb molta cura, només els peus, un minut escàs després de traure-li sabates i mitjons i tornar-els-hi a posar perquè non agafés un constipat.

No va parar fins que els pares li van comprar una gran peixera amb una munió de peixos de colors. Que no agradaven al nen que volia veure el mar perquè afirmava rotundament que al mar tots són blancs. Van posar a la peixera una parella de peixos blancs i el nen se’ls mirava poc content perquè li faltava el mar.

Cansat de mirar les evolucions dels peixos es va adormir. Cosa estranya, la son va arribar de seguida i amb ella el somni. Somiava que s’havia fet company amb els peixos blancs que li parlaven de la immensitat del mar, de l’aigua profunda una mica freda a força d’endinsar-se, però com que era l’estiu el nen estava content. Cada cop hi havia més intimitat amb un dels dos peixos blancs, el més gran, que li va dir que era el mascle. Van fer bona companyia. Tanta que el peix va convèncer al nen per anar al mar i li va dir i li va redir que la millor manera era que també fos un peix blanc. I així van anar al mar i es van allunyar amb una nova i radiant felicitat.

Quants dies?

Ningú ho sabia. Els pares sí perquè van trobar el llit buit, sense peix blanc a la peixera. Tothom el va buscar. Policia marítima, pescadors, un bus especialitzat en trobar nens perduts al mar. Res a fer. Van passar dies i potser una setmanes.

En mig d’una platja solitària va sortir del mar un nen amb llàgrimes salades als ulls. El van portar a casa perquè era famosa la història del nen que volia veure el mar i s’hi havia perdut. A casa, davant pares i germans, un crit. Un crit que deia mai més no volia ser un peix, tan avorrit, ni veure el mar massa infinit. El que volia, encara cridant, es que el pare el portés a la muntanya.