Li van repetir per mil.lèsima vegada que era un no-res.
En arribar a casa va dir “prou!”. Va agafar les cames, el ventre, el tòrax i, amb les mans ben netes i perfumades, ho va posar al calaix del mig de la còmoda de la seva cambra.
Després va tancar els finestrons, va apagar els llums i va marxar sense acomiadar-se de ningú.
dissabte, 24 d’abril del 2010
dissabte, 17 d’abril del 2010
Distracció fatal
L’home anava cap a la casa solitària amb un esplèndid pom de flors per donar-li una mica d’alegria. Una noia li va somriure. Ell va passar sense oferir-li una rosa.
Era la dona de la seva vida.
Era la dona de la seva vida.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Confiats
Les petites gotes van caure el migdia d’un dissabte d’agost. Els milions de turistes que estiuejaven a la platja com aquells que visitaven les meravelles del món les van jutjar inofensives. Amb veu unànime van exclamar: “és un ruixat d’estiu!”.
Ningú no va comprendre que era l’inici de la segona i última edició del diluvi universal.
Ningú no va comprendre que era l’inici de la segona i última edició del diluvi universal.
dissabte, 3 d’abril del 2010
El cercle
L’home estava en un lloc desconegut.
L’home no sabia on era el lloc desconegut.
No hi havia ningú en el lloc desconegut.
L’home va mirar a l’entorn i tot era igual.
L’home va caminar pel lloc desconegut.
L’home volia trobar un lloc conegut.
En no conseguir-ho va caminar endavant.
Primer endavant, després endarrere.
Tot era igual. Tot era un lloc desconegut.
Va anar més lluny, va caminar endavant.
Li semblava que hi havia més claror.
Caminar i caminar, sempre caminar,
Dies de caminar. La veu venia d’enlloc.
La veu que venia d’enlloc el feia caminar.
Tot era igual. Parets blanques Encegaven.
Una mirada i caminar. Una mirada només.
Havia de caminar. Segur que donava tombs.
Li semblava que el seu món era donar tombs.
I així era el temps. Però no sabia quant temps.
I així era el temps. El temps de trista angoixa.
Caminava angoixat. La veu el feia caminar.
Se sentia cansat. Les parets blanques. I la veu.
Caminar i caminar. Sempre caminar.
Va veure una silueta llunyana, difuminada.
L’home es va apropar. La silueta quieta.
La silueta l’esperava. Per l’home la salvació.
La dona del somni l’esperava. Era la salvació
La dona li donà la mà i l’home va agafar la mà.
Van caminar arran de parets blanques.
Caminar era el destí de l’home i de la dona.
No van deixar de donar tombs. De caminar.
L’home no sabia on era el lloc desconegut.
No hi havia ningú en el lloc desconegut.
L’home va mirar a l’entorn i tot era igual.
L’home va caminar pel lloc desconegut.
L’home volia trobar un lloc conegut.
En no conseguir-ho va caminar endavant.
Primer endavant, després endarrere.
Tot era igual. Tot era un lloc desconegut.
Va anar més lluny, va caminar endavant.
Li semblava que hi havia més claror.
Caminar i caminar, sempre caminar,
Dies de caminar. La veu venia d’enlloc.
La veu que venia d’enlloc el feia caminar.
Tot era igual. Parets blanques Encegaven.
Una mirada i caminar. Una mirada només.
Havia de caminar. Segur que donava tombs.
Li semblava que el seu món era donar tombs.
I així era el temps. Però no sabia quant temps.
I així era el temps. El temps de trista angoixa.
Caminava angoixat. La veu el feia caminar.
Se sentia cansat. Les parets blanques. I la veu.
Caminar i caminar. Sempre caminar.
Va veure una silueta llunyana, difuminada.
L’home es va apropar. La silueta quieta.
La silueta l’esperava. Per l’home la salvació.
La dona del somni l’esperava. Era la salvació
La dona li donà la mà i l’home va agafar la mà.
Van caminar arran de parets blanques.
Caminar era el destí de l’home i de la dona.
No van deixar de donar tombs. De caminar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)