Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes breus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes breus. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 d’octubre del 2011

El temps

La vida és la filla predilecta del Temps.

La vida, per a l’infant, al costat del bell passeig.

Un passeig amb bells arbres als costats.

Les fulles dels arbres ja tombaven pel passeig.

La vida de l’infant va començar al seu costat.

El país en foc i sang per l’odi entre germans.

La vida del jove en misèria moral i opressió.

l bell passeig amb homes i dones al capvespre.

La vida, filla preada del Temps, no cessava.

L’home jove va besar la noia i l’estimava.

Un dia es va absentar de la noia i del passeig.

Anys del Temps van córrer darrera l’home.

L’home corria cap a altres llocs, altra gent.

També país llunyà, amb el treball i el goig.

Enyorava el bell passeig amb els arbres bells.

Podria dir, en la llunyania, demano poc a la vida.

I ha de dir, sense orgull, la vida m’ha donat tant.

Ha de dir també la vida té coqueteries absurdes.

Al poble amb la calor troba els amics i parla.

Afecte i acritud que ve dels temps del foc i sang.

L’home somriu, troba els amics i parla lliure.

No oblida els bell passeig enyorat i el visita.

Descuidat, sense homes ni dones, arbres tristos.

Fiblada al cor perquè no oblida el bes i l’amor.

S’allunya altra vegada i el cor oblida el passeig.

Va al país llunyà amb el treball i menys goigs.

La nostàlgia és mala consellera per l’home gran.

El record també. Cendres del temps de foc i sang.

Encara calentes que ningú no té ànim d’apagar.

Demano poc a la vida, la vida m’ho ha robat.

La vida m’ho ha robat tot, excepte la paraula.

L’home passeja, solitari, pel passeig descurat.

Obre la paraula al record i a l’altre temps. Feliç?

dissabte, 15 d’octubre del 2011

El somriure

Anava pel carrer estret i per la vorera encara més estreta.

Anava distret amb els pensaments que eren agradables.

Al seu encontre una noia. Una noia que semblava lletja.

Es van apropar. La noia de cabells negres i era menuda.

La va veure de més a prop. Ulls vius. Mirada inquieta.

La va mirar i encara semblava més lletja. La va mirar.

La noia no va refusar la mirada de qui donava la mirada.

La mirada ja no semblava inquieta. Tenia malenconia.

Malenconia que portava de cor endins i era la mirada.

Molt a prop va pensar donar un somriure a la noia lletja.

La noia lletja volia atraure la mirada de qui la mirava.

Sabia necessaris uns ulls amables que li donessin vida.

La vida no era amable amb la noia de sempre lletja.

Temia, com sempre, la mirada que venia de tan lluny.

Fugissera, inhòspita, plena de desdeny, lletja com ella.

Anava per la vorera estreta i la noia lletja el mirava.

Aleshores ell va somriure, un somriure llarg, fraternal.

Com un bon dia que sempre la noia lletja havia volgut.

La mirada de la noia lletja va somriure al somriure.

Amb els llavis tan tendres, delicats. Ho canviaven tot.

Ho van canviar a la noia lletja amb tant gentil somriure.

Ell anava per la vorera estreta ja al costat i somreia.

La noia lletja ja no era la noia lletja que ja era al costat.

Ja no era lletja per la gentilesa del somriure de l’altre.

Potser el primer somriure que treia tota la malenconia.

La fugida de la malenconia va treure també la lletgesa.

La lletgesa de la noia que va somriure, que va somriure.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Cortesia

El clavell vermell li va donar el bon dia, però l’home, atrafegat, no ho va sentir.

De tota manera és igual perquè tampoc no s’ho hauria cregut.

dissabte, 8 de maig del 2010

La platja

Una sirena pren el sol a la platja cada dia des que comença l’estiu.

El noi al mes d’agost.. La sirena és una noia bellíssima. Entra a l’aigua al capvespre i se’n va. El noi l’admira i pregunta qui és. Es una sirena que pren el sol –li contesten. Se n’enamora.

Junts tot el dia.

Un capvespre, agafat per la mà, la sirena se l’enduu mar endins. Es cansa. S’ofega i es desperta.

La vol agafar, vol veure-la. Surt de la cambra, passa davant del bar. L’amic li demana que es quedi a prendre un refresc. Ell marxa corrent.

Un altre company pregunta on va i l’amic respon:

--Empaita un somni!

divendres, 6 de novembre del 2009

L’home lliure

L’home lliure era conscient de la seva llibertat. En cap moment de la seva vida no es va considerar esclau ni va creure que la seva independència podia ser trepitjada per l’interés desmesurat o l’ambició dels altres.

L’home lliiure va nàixer un dilluns de març, va feer la primera comunió un diumenge d’abril, es va enamorar un dissabte de juny, va contraure matrimoni un dia que va oblidar. Va fer estudis i es va trobar en una oficina on passava vuit hores sis dies peer setmana enriquint uns accionistes que no coneixia. Els diumenges anava a prendre l’aperitiu i es mossegava les ungles tota la tarda pensant en el dilluns.

Li van assignar una clínica per la seva esposa quan va posar al món el fill i la filla, i també en motiu d’una lleu operació de ronyó. Va agafar les vacances l’agost durant molts anys a causa del col.legi dels nens i després per costum. I també va anar a passar-les al poble dels pares, on primer hi havia anat per estalviar.

Es va jubilar quan no va tenir més remei. Guanyava menys diners i necessitava els mateixos d’abans, perquè si els fills volaven amb ales pròpies ell caminava més feixuc. La dona tenia migranya i mal humor. Ell un reumatisme infame que no el deixava dormir i que despertava l’esposa. Passejaven de bracet per rebrre ajuda mútua i no per donar-se estimació.

No va escollir el metge perquè van cridar el facultatiu de pressa i corrents. Una embòlia li vas evitar aixecar-se un boirós matí d’hivern. Ni tampoc el capellà que va arribar bufant i no gaire content. El darrer sospir, que va ser com un xiulet, no el va sentir.

L’home lliure, això sí, havia elegit el nínxol on va ser enterrat.