L’home cansat fa temps que volia deixar l’esposa, la família, el treball, els amics, la casa, la ciutat i, per això, era al tren que el portava cap a un indret desconegut i que tampoc no volia conèixer. Volia un lloc diferent, un lloc on no hi hagués res d’allò que coneixia i avorria, poc feia anys, molt en el moment present. Per això es deixava portar pel ritme assossegat del tren, pels rostre que no coneixia, per les parles cada vegada diferents a mesura que travessava ciutat, país i boscos i rius.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
dissabte, 25 de desembre del 2010
El viatge
L’home cansat fa temps que volia deixar l’esposa, la família, el treball, els amics, la casa, la ciutat i, per això, era al tren que el portava cap a un indret desconegut i que tampoc no volia conèixer. Volia un lloc diferent, un lloc on no hi hagués res d’allò que coneixia i avorria, poc feia anys, molt en el moment present. Per això es deixava portar pel ritme assossegat del tren, pels rostre que no coneixia, per les parles cada vegada diferents a mesura que travessava ciutat, país i boscos i rius.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
dissabte, 18 de desembre del 2010
El somni
Qui passés ràpid pel mig de l’autopista podria imaginar que totes les prostitutes eren iguals. Però s’equivocaria. Algunes eren, més o menys, com vostè , dona que llegeix. Altres sí que tenien l’aspecte de la professió. Amb perruques rosses i cama llarga. Els cabells negres i faldilla curta. El rostre empastifat amb exuberància, la llengua que volia incitar. El cigarret als llavis protuberants per un bes que no donarien. Converses banals sense deixar de guaitar el futur client.
Molt sovint, un grupet parlava del mateix. No de la vida que menaven sinó de la que voldrien viure, sense angoixes ni baralles, sense suportar els homes manaires a força de diners que, a la llarga, escatimaven. No d’això. Parlaven dels somnis. Perquè gairebé totes, a vora el despertar, tenien somnis. De tota mena. I els explicaven a les companyes. La rossa havia somiat amb un home que l’agafava de la ma per emportar-la a un paradís. Era el somni de quasi totes. La dels cabells llargs somiava que tornava al poble, del que havia marxat, amb un grapat de diners i un auto vermell. La noia que fumava sense parar, en el somni, portava un fill al collegi i estava molt orgullosa. La prostituta que no enraonava mai era perquè no tenia somnis. Mai havia somiat.
No ho explicava però li dolia profundament. Li hauria agradat tenir somnis com les companyes. Però passaven els dies i els anys i res no canviava per la prostituta amable, contenta quan el client n’estava. Amb cert mal humor quan tornava a la trista habitació que sempre estava desarreglada. S’ha dit que passaven els anys. Pràcticament ja no tenia clients ni diners. I, es clar, mal vivia. Però, després d’una nit de desesper, cansada d’aquell incessant anar i venir a la recerca d’un client, un cop a l’habitació, es va desvestir ràpidament perquè era l’estiu, i en pocs minuts va endinsar-se en una son tranquil.la.
I va tenir el primer somni. En el somni es va preparar per a la felicitat, però el somni va ser un desengany, perquè va somiar que mai no tenia somnis.
Molt sovint, un grupet parlava del mateix. No de la vida que menaven sinó de la que voldrien viure, sense angoixes ni baralles, sense suportar els homes manaires a força de diners que, a la llarga, escatimaven. No d’això. Parlaven dels somnis. Perquè gairebé totes, a vora el despertar, tenien somnis. De tota mena. I els explicaven a les companyes. La rossa havia somiat amb un home que l’agafava de la ma per emportar-la a un paradís. Era el somni de quasi totes. La dels cabells llargs somiava que tornava al poble, del que havia marxat, amb un grapat de diners i un auto vermell. La noia que fumava sense parar, en el somni, portava un fill al collegi i estava molt orgullosa. La prostituta que no enraonava mai era perquè no tenia somnis. Mai havia somiat.
No ho explicava però li dolia profundament. Li hauria agradat tenir somnis com les companyes. Però passaven els dies i els anys i res no canviava per la prostituta amable, contenta quan el client n’estava. Amb cert mal humor quan tornava a la trista habitació que sempre estava desarreglada. S’ha dit que passaven els anys. Pràcticament ja no tenia clients ni diners. I, es clar, mal vivia. Però, després d’una nit de desesper, cansada d’aquell incessant anar i venir a la recerca d’un client, un cop a l’habitació, es va desvestir ràpidament perquè era l’estiu, i en pocs minuts va endinsar-se en una son tranquil.la.
I va tenir el primer somni. En el somni es va preparar per a la felicitat, però el somni va ser un desengany, perquè va somiar que mai no tenia somnis.
dissabte, 11 de desembre del 2010
La renúncia
La noia jove i bella va morir una matinada, l’hora de la mort, que anunciava les hores magnífiques d’un dia d’estiu. Va morir perquè així ho va volér i va trobar la mort com si anés a la recerca d’una germana o d’un amant.
Va morir allunyant-se de la foscor, ales obertes al sol i al vent, a la il.lusió de la carícia i de l’amor.
Va morir perquè la vida era per a ella així: bruta, lletja, ronyosa i sòrdida. Va morir fatigada, afligida, rostre patètic, a qui han robat somriure i afalac, a qui han deixat la ganyota i l’espant.
És clar, ningú no comprenia la mort lliure i solitària de la noia jove i bella que va morir de matinada.
Ningú no ho comprenia, però, ¿no n’hi ha prou amb la brutícia i la lletjor, la sordidesa, la lassitud, la ganyota i l’espant?
Va morir allunyant-se de la foscor, ales obertes al sol i al vent, a la il.lusió de la carícia i de l’amor.
Va morir perquè la vida era per a ella així: bruta, lletja, ronyosa i sòrdida. Va morir fatigada, afligida, rostre patètic, a qui han robat somriure i afalac, a qui han deixat la ganyota i l’espant.
És clar, ningú no comprenia la mort lliure i solitària de la noia jove i bella que va morir de matinada.
Ningú no ho comprenia, però, ¿no n’hi ha prou amb la brutícia i la lletjor, la sordidesa, la lassitud, la ganyota i l’espant?
dissabte, 4 de desembre del 2010
La resposta
La noia esdevingué dona i els seus ulls reflectien tots els colors. Esdevingué dona i els pensaments van ser sempre d’amor. Esdevingué dona i el somriure no se n’anà dels llavis en flor.
La dona va ser ferida pels cops de la vida, lliurada dels paranys per la voluntat constant. L’amor no li va refusar l’amor ni es va allunyar cap als llocs sense forma ni contorn. En la flor dels seus llavis no hi va haver cap espina però sí el somriure càlid i joiós.
Molt de temps després, sent tot igual i res diferent, la dona va preguntar a qui la mirava amb blasme i desdeny perquè no comprenia res:
--¿Es pot viure sempre en un món de somnis?
No hi hagué resposta, però sí l’ull reprovador, dolent.
La dona va ser ferida pels cops de la vida, lliurada dels paranys per la voluntat constant. L’amor no li va refusar l’amor ni es va allunyar cap als llocs sense forma ni contorn. En la flor dels seus llavis no hi va haver cap espina però sí el somriure càlid i joiós.
Molt de temps després, sent tot igual i res diferent, la dona va preguntar a qui la mirava amb blasme i desdeny perquè no comprenia res:
--¿Es pot viure sempre en un món de somnis?
No hi hagué resposta, però sí l’ull reprovador, dolent.
dissabte, 27 de novembre del 2010
La intel.ligència
Va néixer a la tardor quan la nit s’allarga, la terra prepara el repòs i el cel tanca, a poc a poc, els horitzons. Va néixer sota els millors auguris, desitjada, en família unida, afectuosa, serena. Va néixer i van passar els anys i si de petita va ser llesta, de jove assenyada i de gran extremadament conscient.
La noia intel.ligent va estudiar la ciència dels llibres i va aprendre l’experiencia de la vida. La noia intel.ligent practicava l’art poc conegut i menys aplicat d’escoltar en tot moment i de parlar el mot precís i necessari. La noia exigent no cessava d’analitzar el sentiment, d’esbrinar el pensament. I així es feien llargs els jorns i es feien llargues les nits.
La noia intel.ligent no era feliç i les repetides lloances “és tan intel.ligent”, “una noia que farà una bona carrera”, “quin esperit tan viu”, “sort d’ella que ho sap tot”, li deixaven el cor ferit, l’enteniment contrariat i l’ànima confusa.
A tantes lloances , la noia intel.ligen va contestar afligida:
--¿Per què em serveix la intel.ligència? ¿Només per comprendre la banalitat del món?
La noia intel.ligent va estudiar la ciència dels llibres i va aprendre l’experiencia de la vida. La noia intel.ligent practicava l’art poc conegut i menys aplicat d’escoltar en tot moment i de parlar el mot precís i necessari. La noia exigent no cessava d’analitzar el sentiment, d’esbrinar el pensament. I així es feien llargs els jorns i es feien llargues les nits.
La noia intel.ligent no era feliç i les repetides lloances “és tan intel.ligent”, “una noia que farà una bona carrera”, “quin esperit tan viu”, “sort d’ella que ho sap tot”, li deixaven el cor ferit, l’enteniment contrariat i l’ànima confusa.
A tantes lloances , la noia intel.ligen va contestar afligida:
--¿Per què em serveix la intel.ligència? ¿Només per comprendre la banalitat del món?
dissabte, 20 de novembre del 2010
Decisió
L’auto gris metalitzat acabat de comprar va donar dues voltes de campanat i va caure al fons d’un barranc. La Mort hi era present.
El neuròleg i la seva amant van sortir de casa un dissabte i van anar al garatge. Pràcticament per estrenar l’auto que acabaven de comprar i només l’havia portat ell des del concessionari fins a la casa que compartien. El volia fer admirar per la noia. Que no va escatimar els elogis en veure’l. I encara més quan, ja a dins, va acariciar-lo amb delicadesa. Per trobar l’excel.lencia. Per exclamar un altre crit silenciós tot mirant el seu amor. Amor d’auto va dir-li. Picant de mans com un infant a qui han comprat una bicicleta de somni. “Anem” va dir.
Van sortir del pàrquing amb el somriure joiós. Ella el va besar. El amb una carícia a la galta li va donar l’amor que ella també oferia amb el bes. Van trobar espai a prop d’un cafè i van decidir cel.lebrar la bellesa del cotxe. Amb una ampolla de bon xampany. Que van beure a la salut de tots tres. I van proferir una rialla de felicitat. Van sortir de l’esplèndid cafè. Emportant l’alegria de veure’s i de viure l’amor.
L’auto va travessar carrers i avingudes. Fins arribar a l’autopista. Que permetia pitjar l’accelerador amb el plaer del conductor i de la bella passatgera. Ni el paisatge contemplaven. Ni el comptador. Tampoc van veure la corba que seguia una primera corba. Va donar dues voltes i va caure al fons d’un barranc. La mort hi era present.
La Dama Negra. Es va endur la bella noia. Van acompanyar el neuròleg a l’ambulància. Fins a l’hospital on va ser operat d’urgència. Tothom temia per la seva vida. La Dama també. La volia per a ella. Però, en realitat, admirava l’intens, perfecte amor de la noia morta i de l’amant.
La Dama Negra va veure com els metges lluitaven per redonar-li la vida. La Mort no ho volia. No gosava prendre la decisió. Però... Però va parlar amb el ferit. Va dir-li que la noia era morta, que ell, si guaria, quedaria paralític, que el remordiment no el deixaria viure feliç. Més valia la mort. Tan persuasiva era la veu que el malferit es va deixar convèncer per la decisió ferma de la Dama Negra.
Se’l va emportar, content i convençut que s’ajuntaria amb la bella noia estimada.
El neuròleg i la seva amant van sortir de casa un dissabte i van anar al garatge. Pràcticament per estrenar l’auto que acabaven de comprar i només l’havia portat ell des del concessionari fins a la casa que compartien. El volia fer admirar per la noia. Que no va escatimar els elogis en veure’l. I encara més quan, ja a dins, va acariciar-lo amb delicadesa. Per trobar l’excel.lencia. Per exclamar un altre crit silenciós tot mirant el seu amor. Amor d’auto va dir-li. Picant de mans com un infant a qui han comprat una bicicleta de somni. “Anem” va dir.
Van sortir del pàrquing amb el somriure joiós. Ella el va besar. El amb una carícia a la galta li va donar l’amor que ella també oferia amb el bes. Van trobar espai a prop d’un cafè i van decidir cel.lebrar la bellesa del cotxe. Amb una ampolla de bon xampany. Que van beure a la salut de tots tres. I van proferir una rialla de felicitat. Van sortir de l’esplèndid cafè. Emportant l’alegria de veure’s i de viure l’amor.
L’auto va travessar carrers i avingudes. Fins arribar a l’autopista. Que permetia pitjar l’accelerador amb el plaer del conductor i de la bella passatgera. Ni el paisatge contemplaven. Ni el comptador. Tampoc van veure la corba que seguia una primera corba. Va donar dues voltes i va caure al fons d’un barranc. La mort hi era present.
La Dama Negra. Es va endur la bella noia. Van acompanyar el neuròleg a l’ambulància. Fins a l’hospital on va ser operat d’urgència. Tothom temia per la seva vida. La Dama també. La volia per a ella. Però, en realitat, admirava l’intens, perfecte amor de la noia morta i de l’amant.
La Dama Negra va veure com els metges lluitaven per redonar-li la vida. La Mort no ho volia. No gosava prendre la decisió. Però... Però va parlar amb el ferit. Va dir-li que la noia era morta, que ell, si guaria, quedaria paralític, que el remordiment no el deixaria viure feliç. Més valia la mort. Tan persuasiva era la veu que el malferit es va deixar convèncer per la decisió ferma de la Dama Negra.
Se’l va emportar, content i convençut que s’ajuntaria amb la bella noia estimada.
dissabte, 13 de novembre del 2010
Convenciment?
Dos amics de tota la vida. A l’escola. A la Universitat amb carreres diferents. L’un va ser arquitecte. L’altre oftalmòleg. La vida els somreia per a tots costats. Sobre tot el bell misteri de l’amistat. Compartien els sentiments, les idees socials i polítiques. També les crítiques quan el moment ho demanava. Els dos es va casar el mateix matí d’estiu amb dues noies, que coneixien de temps, de les que estaven fortament enamorats. Amor compartit de les noies per al estrenats esposos, de qui ja coneixien els jocs sentimentals i sexuals.
El viatge de nuvis va ser llarg i agradable. Sense presses. Aprofitant cada minut. Tan en el repòs com en l’agitació del retorn. Amb ofrenes per a tots aquells que estimaven. Que, en tornar, els van acollir amb braços oberts. D’alegria i, després, d’agraïment. Més tard la rutina que ells sabien trencar. Amb sopars, els quatre, a l’aire lliure quan el temps ho permetia. En bons restaurants i en curts viatges per conèixer el país, desprès d’haver girat per altres móns. Sempre amb el generós plaer de l’amistat. Que era el regal suprem. Que els donava felicitat.
La felicitat es va trencar a la mort d’un amic. L’altre, inconsolable, el plorava i maleïa el destí cruel. Van ser minuts i hores de dolor. I dies de dolor. El pes enorme de l’absència era present en tot moment. L’esposa i l’altra esposa no trobaven paraules de consol. Com si fos la pròpia fugida cap als indrets inconeguts. Sense l’amic. Que ja no l’oïa ni li donava serenitat en moments únics de desesper. I en tots moments la llar li semblava buida. Era buida. L’absència de l’amic del cor.
Els dies, que venien llargs, sense l’ajut que necessitava, passaven lents i ràpids. Però en cap moment van portar l’oblit. En profunda meditació va comprendre que a la mort s’hi lluita amb el records. I ell en tenia tants de records! Amb ple convenciment li omplien la vida. Per a ell no havia mort. Així ho va comprendre. La Dama Negra observava. Amb curiositat i a la recerca d’una solució digna d’ella. Que va trobar.
El record donava vida a l’amic. Això és el que va percebre la Dama Negra. Sense dificultat. Per la Mort tot era fàcil. Va emportar l’amic dolçament. Però li va dir fermament: “amb mi s’han acabat els records. Anem!”
El viatge de nuvis va ser llarg i agradable. Sense presses. Aprofitant cada minut. Tan en el repòs com en l’agitació del retorn. Amb ofrenes per a tots aquells que estimaven. Que, en tornar, els van acollir amb braços oberts. D’alegria i, després, d’agraïment. Més tard la rutina que ells sabien trencar. Amb sopars, els quatre, a l’aire lliure quan el temps ho permetia. En bons restaurants i en curts viatges per conèixer el país, desprès d’haver girat per altres móns. Sempre amb el generós plaer de l’amistat. Que era el regal suprem. Que els donava felicitat.
La felicitat es va trencar a la mort d’un amic. L’altre, inconsolable, el plorava i maleïa el destí cruel. Van ser minuts i hores de dolor. I dies de dolor. El pes enorme de l’absència era present en tot moment. L’esposa i l’altra esposa no trobaven paraules de consol. Com si fos la pròpia fugida cap als indrets inconeguts. Sense l’amic. Que ja no l’oïa ni li donava serenitat en moments únics de desesper. I en tots moments la llar li semblava buida. Era buida. L’absència de l’amic del cor.
Els dies, que venien llargs, sense l’ajut que necessitava, passaven lents i ràpids. Però en cap moment van portar l’oblit. En profunda meditació va comprendre que a la mort s’hi lluita amb el records. I ell en tenia tants de records! Amb ple convenciment li omplien la vida. Per a ell no havia mort. Així ho va comprendre. La Dama Negra observava. Amb curiositat i a la recerca d’una solució digna d’ella. Que va trobar.
El record donava vida a l’amic. Això és el que va percebre la Dama Negra. Sense dificultat. Per la Mort tot era fàcil. Va emportar l’amic dolçament. Però li va dir fermament: “amb mi s’han acabat els records. Anem!”
diumenge, 7 de novembre del 2010
Concessió
Era un home amb sort. Va nàixer en família rica, va tenir una bona educació, va fer estudis a la millor Universitat, va trobar una noia de bones qualitats, es van casar un dia de primavera, van viatjar per indrets amb sorpreses, van viure en una casa confortable i van tenir fills. Semblava que la sort hagués sorgit en tot moment al llarg de la vida de l’home que no presumia de la sort. Era de tracte fàcil i tothom l’estimava pel seus atributs.
La noia també. Molt semblant a l’home amb sort. Per això no cal repetir el que s’ha dit per l’home. Pel seu company. Que preferia a tots els qui l’envoltaven. També va ser la primera en abandonar-lo. Al terme d’una aguda malaltia. Que l’home va suportar difícilment. Li quedava el record. Però li mancava la presència de la dona fidel i bonica i els molts records de tot allò que van viure junts. Que eren molts.
La Mort sempre és a l’aguait d’aquells que han de viure la solitud del mancament de l’amor i d’una presència impossible de ser ocupada altre cop. Els sap abandonats pel millor de la vida. Per les velles i agradables ambicions. Per la dolça companyia. Per la tendra carícia. Per les paraules necessàries. En una existència que es fa insostenible. Que no té cap atractiu. La Mort ho sabia. I era present. Vora l’home abandonat. L’home sempre amb sort. Que pensava haver-la perdut. I no era així.
No era com pensava perquè, anys mes tard, sempre amb la Mort mai llunyana, Escortat i observat amb calidesa. Amb condescendència. L’home amb sort no ho sabia. Gairebé li hauria estat indiferent. Anys més tard va sentir una presència desconcertant. Que no venia del record. La Mort li parlava. Li va dir que la seva existència arribava a la fi. Amb una condició per continuar la vida, si volia.. Que no comptava la companya estimada. Havia de trobar el lloc i la persona per viure feliç.
L’home amb sort va acceptar. Però, malferit, no trobava ni el lloc ni la persona. Ni l’esforç. Ni la observació. Ni el passat. Sense present. No trobava. La Mort el comprenia. Va reflexionar. Condescendent, va dir:
--Ja m’ho diràs quan ho sàpigues!
La noia també. Molt semblant a l’home amb sort. Per això no cal repetir el que s’ha dit per l’home. Pel seu company. Que preferia a tots els qui l’envoltaven. També va ser la primera en abandonar-lo. Al terme d’una aguda malaltia. Que l’home va suportar difícilment. Li quedava el record. Però li mancava la presència de la dona fidel i bonica i els molts records de tot allò que van viure junts. Que eren molts.
La Mort sempre és a l’aguait d’aquells que han de viure la solitud del mancament de l’amor i d’una presència impossible de ser ocupada altre cop. Els sap abandonats pel millor de la vida. Per les velles i agradables ambicions. Per la dolça companyia. Per la tendra carícia. Per les paraules necessàries. En una existència que es fa insostenible. Que no té cap atractiu. La Mort ho sabia. I era present. Vora l’home abandonat. L’home sempre amb sort. Que pensava haver-la perdut. I no era així.
No era com pensava perquè, anys mes tard, sempre amb la Mort mai llunyana, Escortat i observat amb calidesa. Amb condescendència. L’home amb sort no ho sabia. Gairebé li hauria estat indiferent. Anys més tard va sentir una presència desconcertant. Que no venia del record. La Mort li parlava. Li va dir que la seva existència arribava a la fi. Amb una condició per continuar la vida, si volia.. Que no comptava la companya estimada. Havia de trobar el lloc i la persona per viure feliç.
L’home amb sort va acceptar. Però, malferit, no trobava ni el lloc ni la persona. Ni l’esforç. Ni la observació. Ni el passat. Sense present. No trobava. La Mort el comprenia. Va reflexionar. Condescendent, va dir:
--Ja m’ho diràs quan ho sàpigues!
dimecres, 3 de novembre del 2010
Aforismes
L’home casat, enamorat de l’amant, em diu:”Estic aprenent la fidelitat sent infidel”.
---
Ës un amic poc afortunat. Dóna paraula: “M’inviten a fer un creuer pel Mediterrani. Si al menys fos el Titànic!”.
---
Un bon company em telefona per dir-me: “Avui m’he despertat amb un esglai, tan inquiet, que de seguida m’he preguntat si havia fet un mal irreparable a algú”.
---
L’home escèptic em vol convèncer i ho fa fàcilment: “L’Esglèsia hauria de ser el refugi dels pobres. I els que més profit en treuen són els rics, que ja tenen refugi”.
---
També em diu: “Contràriament a la doctrina, Déu no és únic. Com a mínim n’hi ha dos: un, per als poderosos, l’altre, per als miserables”.
---
Crític de la societat, enemic de classes, explica: “A les burgeses els agrada, fer obres de caritat, ser membres d’ONG religioses. Així pensen, inconscientment potser, comprar la dignitat que no sempre tenen”.
---
Ës un amic poc afortunat. Dóna paraula: “M’inviten a fer un creuer pel Mediterrani. Si al menys fos el Titànic!”.
---
Un bon company em telefona per dir-me: “Avui m’he despertat amb un esglai, tan inquiet, que de seguida m’he preguntat si havia fet un mal irreparable a algú”.
---
L’home escèptic em vol convèncer i ho fa fàcilment: “L’Esglèsia hauria de ser el refugi dels pobres. I els que més profit en treuen són els rics, que ja tenen refugi”.
---
També em diu: “Contràriament a la doctrina, Déu no és únic. Com a mínim n’hi ha dos: un, per als poderosos, l’altre, per als miserables”.
---
Crític de la societat, enemic de classes, explica: “A les burgeses els agrada, fer obres de caritat, ser membres d’ONG religioses. Així pensen, inconscientment potser, comprar la dignitat que no sempre tenen”.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Aforismes
Un amic amb veu contundent fa: “Finalment, la vida està construïda a base d’errors inevitables”.
---
Un altre subratlla seriosament: “Perquè l’amor perduri, s’ha de canviar de “partenaire”.
---
Sobre la vida, evidentment:”El més trist de moltes situacions és que, acabades les coses bones, un s’acostuma a la banalitat”.
---
L’amic afirma: “És molt penós veure com, massa sovint, els diners ofeguen tota delicadesa de l’ànima”.
---
No m’havia adonat d’aquesta situació desesperada, fins que apunta:”Avui he comprovat que estic tan malament al carrer com a casa”.
---
Tampoc és agradable el què em diu l’home: “És trist que quan la realitat es converteix en somni acabi en malson”.
---
Un altre subratlla seriosament: “Perquè l’amor perduri, s’ha de canviar de “partenaire”.
---
Sobre la vida, evidentment:”El més trist de moltes situacions és que, acabades les coses bones, un s’acostuma a la banalitat”.
---
L’amic afirma: “És molt penós veure com, massa sovint, els diners ofeguen tota delicadesa de l’ànima”.
---
No m’havia adonat d’aquesta situació desesperada, fins que apunta:”Avui he comprovat que estic tan malament al carrer com a casa”.
---
Tampoc és agradable el què em diu l’home: “És trist que quan la realitat es converteix en somni acabi en malson”.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Aforismes
L’home optimista afirma rotundament: “Res no ha de ser estèril a la vida. Ni les experiències penoses ni el temps perdut”-
---
Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo ha aprés a contar-la”
---
El company explica: “Si els homes i les dones compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis gairebé impossibles”-
---
L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase tan justa, tan plena de sentiments, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.
---
Fa anys que estan casats:”Jo de tu -diu l’home a l’esposa en moment de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar, de tant en tant: “Ara, al menys, les coses són clares. Això és el que has estat sempre!”.
---
Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo ha aprés a contar-la”
---
El company explica: “Si els homes i les dones compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis gairebé impossibles”-
---
L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase tan justa, tan plena de sentiments, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.
---
Fa anys que estan casats:”Jo de tu -diu l’home a l’esposa en moment de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar, de tant en tant: “Ara, al menys, les coses són clares. Això és el que has estat sempre!”.
dissabte, 9 d’octubre del 2010
L’atzar
Anava pel món com una flor sense aroma, com un ocell sense ales, com una llum apagada. La vida era precària per l’home delicat i discret que travessava nots d’afany i jorns d’anhel i processons infinites d’il.lusions petites i de grans enganys.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, com de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per la dona apassionada i vehement que empr4sonava nits d’afany i jorns d’anhel i processons infinites de grans il.lusions i de ficcions petites.
L’atzar no rebutja les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona i, sense esperar resposta, va afegir--. Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes.. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, com de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per la dona apassionada i vehement que empr4sonava nits d’afany i jorns d’anhel i processons infinites de grans il.lusions i de ficcions petites.
L’atzar no rebutja les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona i, sense esperar resposta, va afegir--. Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes.. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
La dimissió
En aparença tot anava perfectament bé per la jove esposa, moderna i ambiciosa, que esperava el primer fill. El ginecòleg estava satisfet, el marit també i l’esposa encara més. Mostrava la irresistible opulència amb impúdica ostentació.
Com que a salut excel.lent li ho permetia, l’esposa moderna i ambiciosa seguia freqüentant el món i les seves festes i reunions i controvèrsies i llegia els diaris i mirava la televisió i s’instruïa de fets i de malfets i de misèries i d’injustícies i de la mort d’infants i de la fam i de tot de tot de tot.
El fetus, de set o vuit mesos,, no va poder suportar tanta maledicció i d’un gest brusc que retrunyí a les entranyes de la mare va trencar el cordó umbilical. D’un maanera totalment inconscient aquell petit jo què sé s’havia provocat el primer autoavortament.
Com que a salut excel.lent li ho permetia, l’esposa moderna i ambiciosa seguia freqüentant el món i les seves festes i reunions i controvèrsies i llegia els diaris i mirava la televisió i s’instruïa de fets i de malfets i de misèries i d’injustícies i de la mort d’infants i de la fam i de tot de tot de tot.
El fetus, de set o vuit mesos,, no va poder suportar tanta maledicció i d’un gest brusc que retrunyí a les entranyes de la mare va trencar el cordó umbilical. D’un maanera totalment inconscient aquell petit jo què sé s’havia provocat el primer autoavortament.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Cortesia
El clavell vermell li va donar el bon dia, però l’home, atrafegat, no ho va sentir.
De tota manera és igual perquè tampoc no s’ho hauria cregut.
De tota manera és igual perquè tampoc no s’ho hauria cregut.
dissabte, 18 de setembre del 2010
El despertador
Marit i muller, fortament enamorats, dormen junts.
S’alliten junts i si el cos ho demana fan l’amor.
S’adormen junts i si no, parlen uns estona i s’adormen.
Dormen amb felicitat perquè s’estimen fortament.
Es desperten cada matí a l’hora del despertador.
El marit una hora més d’hora per treballar lluny.
L’esposa també es lleva per preparar l’esmorzar.
El despertar és penós perquè el llit es calent.
Calent de l’escalfor dels cossos ben avinguts.
El marit maleeix l’hora de treballar lluny.
Algun cop la muller li dona un bes per despertar-lo.
Algun cop el marit fa pessigolles per despertar-la.
Però la culpa és del despertador de so estrident.
Sort del despertador perquè és l’hora d’aixecar-se.
Algun cop el marit el llançaria per la finestra.
L’esposa, algun cop, el llançaria per la finestra.
La finestra està oberta pel bell cant dels ocells.
Els ocells, en bon temps, són més matiners.
Marit i muller donen molles de pa als ocells.
Però la culpa és del despertador de so estrident.
Al despertador no cal donar-li corda cada nit.
Quan són al treball donen gràcies al despertador.
Guanyen uns bons salaris per fer els capricis.
Però al matí detesten tots dos el despertador.
Mentre esmorzen amb gana obliden el despertador.
No se’n recordarien després si no fos pel guany.
És un mes de molta feina i s’alliten cansats.
Al marit li costa esforç sortir del llit amb bes.
L’esposa fa veure que no sent les pessigolles.
Tots dos maleeixen el despertador estrident.
Decideixen llançar-lo per la finestra dels ocells.
Els ocells els despertaran, diuen, i s’adormen.
Ells s’ho creuen però no es tornen a despertar.
S’alliten junts i si el cos ho demana fan l’amor.
S’adormen junts i si no, parlen uns estona i s’adormen.
Dormen amb felicitat perquè s’estimen fortament.
Es desperten cada matí a l’hora del despertador.
El marit una hora més d’hora per treballar lluny.
L’esposa també es lleva per preparar l’esmorzar.
El despertar és penós perquè el llit es calent.
Calent de l’escalfor dels cossos ben avinguts.
El marit maleeix l’hora de treballar lluny.
Algun cop la muller li dona un bes per despertar-lo.
Algun cop el marit fa pessigolles per despertar-la.
Però la culpa és del despertador de so estrident.
Sort del despertador perquè és l’hora d’aixecar-se.
Algun cop el marit el llançaria per la finestra.
L’esposa, algun cop, el llançaria per la finestra.
La finestra està oberta pel bell cant dels ocells.
Els ocells, en bon temps, són més matiners.
Marit i muller donen molles de pa als ocells.
Però la culpa és del despertador de so estrident.
Al despertador no cal donar-li corda cada nit.
Quan són al treball donen gràcies al despertador.
Guanyen uns bons salaris per fer els capricis.
Però al matí detesten tots dos el despertador.
Mentre esmorzen amb gana obliden el despertador.
No se’n recordarien després si no fos pel guany.
És un mes de molta feina i s’alliten cansats.
Al marit li costa esforç sortir del llit amb bes.
L’esposa fa veure que no sent les pessigolles.
Tots dos maleeixen el despertador estrident.
Decideixen llançar-lo per la finestra dels ocells.
Els ocells els despertaran, diuen, i s’adormen.
Ells s’ho creuen però no es tornen a despertar.
dissabte, 11 de setembre del 2010
El costum
La noia va enamorar-se del noi.
Un dia va dir-li “adéu” fins demà.
Ella va contestar “molt bé!
La petita frase es va repetir.
“Molt bé” en segellar el casori.
Aviat van estar emmaridats.
També va repetir la frase.
Va treballar en una gran empresa.
El salari era molt respectable.
--Eh, bonica, que me’n dius?
--Molt bé, molt bé!
Van anar a un bon restaurant.
A casa el marit va preguntar:
--T’ha agradat?
--Molt. Molt bé.
Van passar els dies i els anys.
Ella, per costum, deia “Molt bé”
Un dia va arribar el marit a casa
La dona planxava els pantalons.
--Marxo per sempre. Adéu!
Ella, va dir amb veu molt clara:
--Molt bé!
Un dia va dir-li “adéu” fins demà.
Ella va contestar “molt bé!
La petita frase es va repetir.
“Molt bé” en segellar el casori.
Aviat van estar emmaridats.
També va repetir la frase.
Va treballar en una gran empresa.
El salari era molt respectable.
--Eh, bonica, que me’n dius?
--Molt bé, molt bé!
Van anar a un bon restaurant.
A casa el marit va preguntar:
--T’ha agradat?
--Molt. Molt bé.
Van passar els dies i els anys.
Ella, per costum, deia “Molt bé”
Un dia va arribar el marit a casa
La dona planxava els pantalons.
--Marxo per sempre. Adéu!
Ella, va dir amb veu molt clara:
--Molt bé!
dilluns, 6 de setembre del 2010
El concert
Com cada any, van celebrar l’aniversari.
Per celebrar-lo van optar per un bon concert.
Per celebrar-lo va passar el dia sobre el llit.
Sobre el llit, tot el dia, van fer l’amor.
Era l’aniversari del primer dia d’amor.
El primer dia eren joves i van fer l’amor.
Sempre, per l’aniversari, feien l’amor.
Tot el dia. A la nit la festa era un concert.
Hi anaven amb el cos cansat i l’esperit obert.
El millor concert de la ciutat. Encara al llit.
Van veure, en tornar a la terra, que era tard.
Ràpidament els millors i elegants vestits.
Ràpidament al pàrquing per agafar el cotxe.
Van sortir fàcilment al carrer ple de cotxes.
Van arribar amb paciència i retard al concert.
Tombs i tombs per aparcar el cotxe. En va.
El pàrquing estava ple, els carrers plens.
La gran orquestra simfònica no va esperar.
Feia una hora que donaven tombs. Cansats.
No culpaven l’amor. Culpaven el temps.
El temps que passa de pressa i no espera.
Van mirar la guia d’espectacles i van veure.
Van veure un concert, just on havien parat.
Va ser més fàcil trobar un lloc per aparcar.
Van decidir. El públic aplaudia bojament.
Deu ser un bon concert, van dir tots dos.
El brogit. Els cantants i la música rock.
Ells van seure, aliens al brogit del rock i rock.
El concert i la gent no van privar la forta son.
Espatlla contra espatlla van dormir. Fins que.
Fins que els van despertar. El concert era acabat.
A sobre el llit va acabar la festa de l’aniversari.
Per celebrar-lo van optar per un bon concert.
Per celebrar-lo va passar el dia sobre el llit.
Sobre el llit, tot el dia, van fer l’amor.
Era l’aniversari del primer dia d’amor.
El primer dia eren joves i van fer l’amor.
Sempre, per l’aniversari, feien l’amor.
Tot el dia. A la nit la festa era un concert.
Hi anaven amb el cos cansat i l’esperit obert.
El millor concert de la ciutat. Encara al llit.
Van veure, en tornar a la terra, que era tard.
Ràpidament els millors i elegants vestits.
Ràpidament al pàrquing per agafar el cotxe.
Van sortir fàcilment al carrer ple de cotxes.
Van arribar amb paciència i retard al concert.
Tombs i tombs per aparcar el cotxe. En va.
El pàrquing estava ple, els carrers plens.
La gran orquestra simfònica no va esperar.
Feia una hora que donaven tombs. Cansats.
No culpaven l’amor. Culpaven el temps.
El temps que passa de pressa i no espera.
Van mirar la guia d’espectacles i van veure.
Van veure un concert, just on havien parat.
Va ser més fàcil trobar un lloc per aparcar.
Van decidir. El públic aplaudia bojament.
Deu ser un bon concert, van dir tots dos.
El brogit. Els cantants i la música rock.
Ells van seure, aliens al brogit del rock i rock.
El concert i la gent no van privar la forta son.
Espatlla contra espatlla van dormir. Fins que.
Fins que els van despertar. El concert era acabat.
A sobre el llit va acabar la festa de l’aniversari.
dissabte, 24 de juliol del 2010
El rellotge
La parella havia rebut en herència un magnífic rellotge de paret, antic i en bon funcionament. Les xifres grosses i molt visibles, les peses de metalls daurat, el pèndul d’una finesa exquisida. I tocava les hores al mateix temps que les del campanar llunyà, eixordadores i sense cap harmonia. Ressonaven per tota la casa, repetides cinc minuts després, que atordien per poc que un estigués distret. Això durant el dia...
La dona que tenia l’oida un xic castigada no li’n feia cas, contenta de saber l’hora. L’home, en canvi, no ho suportava. Acostumava a mirar el seu rellotge per preveure les hores i quarts d’hora retentir i tapar-se les orelles. Si no hi pensava l’ensurt el deixava estordit uns bons minuts. Y de nit...
Per poc que el son no fos profund li semblava que les parets tremolaven i, aleshores, maldava per adormir-se altra vegada. I, en realitat, les nits eren un veritable infern. Tant que va discutir i mig decidir amb la dona treure de casa el maleït rellotge. Cosa que ella no va acceptar al.legant que era un record sentimental de l’àvia que ella havia escoltat dia i nit quan era petita. Com altres vegades, el marit va claudicar.
El pànic l’acompanyava a les nits. Al punt que en somnis el rellotge hi era tan present que esdevenien malsons. Fins la nit en què va ocórrer això: el rellotge hi era i acabava de tocar les quatre de la matinada quan va veure clarament la solució. No donar-li corda, cosa que ell feia sovint, i deixar-lo parat, contant amb l’acord imposat de l’esposa. Aquella mateixa nit va continuar el somni. Va parar el moviment del pèndul. I va succeir el què mai no havia imaginat: tot es va parar. El moviment de la Terra, el moviment de l’univers. El batec del seu cor. I tot era negre.
Fins que va despertar del somni, encara horroritzat i tremolós. Va encendre el llum i la claror es va fer a la cambra. Es va aixecar, va anar al saló, va mirar amb temor el rellotge colpidor i desconcertat li va donar corda.
La dona que tenia l’oida un xic castigada no li’n feia cas, contenta de saber l’hora. L’home, en canvi, no ho suportava. Acostumava a mirar el seu rellotge per preveure les hores i quarts d’hora retentir i tapar-se les orelles. Si no hi pensava l’ensurt el deixava estordit uns bons minuts. Y de nit...
Per poc que el son no fos profund li semblava que les parets tremolaven i, aleshores, maldava per adormir-se altra vegada. I, en realitat, les nits eren un veritable infern. Tant que va discutir i mig decidir amb la dona treure de casa el maleït rellotge. Cosa que ella no va acceptar al.legant que era un record sentimental de l’àvia que ella havia escoltat dia i nit quan era petita. Com altres vegades, el marit va claudicar.
El pànic l’acompanyava a les nits. Al punt que en somnis el rellotge hi era tan present que esdevenien malsons. Fins la nit en què va ocórrer això: el rellotge hi era i acabava de tocar les quatre de la matinada quan va veure clarament la solució. No donar-li corda, cosa que ell feia sovint, i deixar-lo parat, contant amb l’acord imposat de l’esposa. Aquella mateixa nit va continuar el somni. Va parar el moviment del pèndul. I va succeir el què mai no havia imaginat: tot es va parar. El moviment de la Terra, el moviment de l’univers. El batec del seu cor. I tot era negre.
Fins que va despertar del somni, encara horroritzat i tremolós. Va encendre el llum i la claror es va fer a la cambra. Es va aixecar, va anar al saló, va mirar amb temor el rellotge colpidor i desconcertat li va donar corda.
dissabte, 17 de juliol del 2010
El pecador
L’home malcarat i pocavergonya està desesperat. Potser s’ha tornat malcarat i pocavergonya per un motiu important en la seva vida de quaranta cinc anys, que ell considera malgastats: no pot pecar, tot i sent un home que ho desitja de cor i cos, d’ànima i pensament. No pot pecar per una raó que és senzilla i podria semblar complicada. No ho pot fer perquè hi ha hagut un sant a la família. I aquest sant, que va viure segles enrere vigila constantment la vida de l’home malcarat. Ja va començar de petit, quan volia apropiar-se –i, potser, aquí comença la història—dels pocs cèntims de la bacina a l’església, de la que, vagi a saber perquè, el van fer escolanet.
Més gran, cap als disset o divuit anys, quan ja començava a ser malcarat, ell i uns companys van estar a punt de violar una noieta del mateix carrer. No van poder perquè un automobilista amable es va aturar i els va fer fugir la cua entre les cames. Un temps després, enganxat a un treball a la banca de l’altre costat de la ciutat no podia traure del cap la idea d’emportar-se un feix de bitllets grossos de la caixa forta que el director descuidat havia deixat oberta. Cap als vint-i-cinc anys estava a punt d’enganyar una velleta per robar-li la casa amb una operació fraudulenta, però va tenir la sort, si és pot dir així, de morir-se quan anaven a casa del notari.
Una nit, però, tot va canviar. En somni, es evident, que per això serveix la nit, entre altres coses. Va comprovar somiant que el sant protector no tenia cap poder ni influencia per evitar que tots els pecats fossin comesos durant la nit. Robaments, borratxeres, blasfèmies i baralles, trets contra els solitaris, sense to ni so, amb total impunitat, atracament, per fi, de Caixes i Bancs, violacions i paro de contar. Mentre somiava feia tot allò que no havia pogut fer en altres moments que ell considerava més tristos.
El pobre sant, que ho veia amb llàgrimes als ulls, s’arrancava els cabells, plorava i gesticulava, demanava ajuda a companys i àngels de la guarda, a grans personalitats celestials, i tots li prometien ocupar-se del cas però, en realitat, ningú va fer res per evitar les catàstrofes que motivava l’home malcarat i pocavergonya que s’allitava cada dia més aviat per somiar i cometre pecats amb aquella impunitat de que s’ha parlat i amb el desesper horrible del pobre sant.
Més gran, cap als disset o divuit anys, quan ja començava a ser malcarat, ell i uns companys van estar a punt de violar una noieta del mateix carrer. No van poder perquè un automobilista amable es va aturar i els va fer fugir la cua entre les cames. Un temps després, enganxat a un treball a la banca de l’altre costat de la ciutat no podia traure del cap la idea d’emportar-se un feix de bitllets grossos de la caixa forta que el director descuidat havia deixat oberta. Cap als vint-i-cinc anys estava a punt d’enganyar una velleta per robar-li la casa amb una operació fraudulenta, però va tenir la sort, si és pot dir així, de morir-se quan anaven a casa del notari.
Una nit, però, tot va canviar. En somni, es evident, que per això serveix la nit, entre altres coses. Va comprovar somiant que el sant protector no tenia cap poder ni influencia per evitar que tots els pecats fossin comesos durant la nit. Robaments, borratxeres, blasfèmies i baralles, trets contra els solitaris, sense to ni so, amb total impunitat, atracament, per fi, de Caixes i Bancs, violacions i paro de contar. Mentre somiava feia tot allò que no havia pogut fer en altres moments que ell considerava més tristos.
El pobre sant, que ho veia amb llàgrimes als ulls, s’arrancava els cabells, plorava i gesticulava, demanava ajuda a companys i àngels de la guarda, a grans personalitats celestials, i tots li prometien ocupar-se del cas però, en realitat, ningú va fer res per evitar les catàstrofes que motivava l’home malcarat i pocavergonya que s’allitava cada dia més aviat per somiar i cometre pecats amb aquella impunitat de que s’ha parlat i amb el desesper horrible del pobre sant.
dissabte, 10 de juliol del 2010
El pacte
L’home és i se sent vell i cansat. Ha recorregut un camí que havia estat sembrat de roses i d’espines i ho ha recollit. Han passat els anys i els recorda amb una lògica confusió contra la que només pot lluitar amb una ferma voluntat. Ho fa sovint en les nits tranquil.les i en els moments d’alteració. Però hi arriba i la vida pretèrita li porta alegria i nostàlgia. La memòria li assenyala la infantesa feliç, els jocs innocents i les mirades que ja portaven una guspira de malícia.
Les hores i els dies es precipiten, allau de sensacions, de promeses, d’il.lusions i de realitats. Va viure un amor delicat i una passió desorbitada. Va trobar en viatges llunyans nous costums i rostres que li recordaven els que havia estimat tant com ara eren desitjats. Va lluitar per les seves nobles i generoses idees i va oferir sense esperar retorn. I no s’adonava, en cap moment, que la rapinya del temps s’emportava el millor que havia tingut. Per això ara és i se sent vell i cansat.
Sempre havia estat bon creient i en un instant que va imaginar de lucidesa va apellar al Sant dels Sants. Sabia el què havia de demanar. Un retorn a la joventut a canvi d’allò que més apreciava. El Sant dels Sants, que coneixia i lamentava la penúria d’ànimes per al seu regne, va accedir. Li va concedir el que volia i van signar el pacte. A la fi de la nova i jove vida, l’ànima seria per a ell.
Pràcticament tot va ser com abans. Van transcórrer els anys i, de repent, una nit es va sentir vell i cansat. Aleshores, en un nou instant també de lucidesa, va apellar a l’altre, el Diable. Tenia més clientela però va accedir a la seva súplica i, també, en pacte ple de sang freda, li va atorgar la joventut a canvi de l’ànima. Va ser quan el Sants dels Sants va reclamar i, amb sorpresa, va veure’s rebutjat per l’home arrogant. Aquell ho va esbrinar i va entaular una baralla i un litigi amb l’etern enemic.
Que va durar mentre l’home jove i arrogant, sense sortir del somni, iniciava i gaudia d’una nova vida a la que afegia, amb irònic i joiós pensament, la rabiosa disputa entre els vells antagonistes.
dissabte, 3 de juliol del 2010
El nen i el mar
Tenia cinc anys i un sol deliri. Veure el mar. Per això sempre demanava al pare i a la mare que el portessin a vora del mar. Contemplava la seva immensitat, l’horitzó massa lluny perquè el nen pogués veure el què hi havia, per molt que ho demanés amb crits i plors. Tornaven cap a casa i el nen que volia veure el mar continuava la plorera fins que la mare, sol-lícita, li portava un vas de llet que l’ajudava a dormir un parell d’hores.
Perquè, altra vegada despert, continuava amb la seva dèria de que volia veure el mar. Ara demanava que el posessin dins de l’aigua, cosa que va fer el pare amb molta cura, només els peus, un minut escàs després de traure-li sabates i mitjons i tornar-els-hi a posar perquè non agafés un constipat.
No va parar fins que els pares li van comprar una gran peixera amb una munió de peixos de colors. Que no agradaven al nen que volia veure el mar perquè afirmava rotundament que al mar tots són blancs. Van posar a la peixera una parella de peixos blancs i el nen se’ls mirava poc content perquè li faltava el mar.
Cansat de mirar les evolucions dels peixos es va adormir. Cosa estranya, la son va arribar de seguida i amb ella el somni. Somiava que s’havia fet company amb els peixos blancs que li parlaven de la immensitat del mar, de l’aigua profunda una mica freda a força d’endinsar-se, però com que era l’estiu el nen estava content. Cada cop hi havia més intimitat amb un dels dos peixos blancs, el més gran, que li va dir que era el mascle. Van fer bona companyia. Tanta que el peix va convèncer al nen per anar al mar i li va dir i li va redir que la millor manera era que també fos un peix blanc. I així van anar al mar i es van allunyar amb una nova i radiant felicitat.
Quants dies?
Ningú ho sabia. Els pares sí perquè van trobar el llit buit, sense peix blanc a la peixera. Tothom el va buscar. Policia marítima, pescadors, un bus especialitzat en trobar nens perduts al mar. Res a fer. Van passar dies i potser una setmanes.
En mig d’una platja solitària va sortir del mar un nen amb llàgrimes salades als ulls. El van portar a casa perquè era famosa la història del nen que volia veure el mar i s’hi havia perdut. A casa, davant pares i germans, un crit. Un crit que deia mai més no volia ser un peix, tan avorrit, ni veure el mar massa infinit. El que volia, encara cridant, es que el pare el portés a la muntanya.
Perquè, altra vegada despert, continuava amb la seva dèria de que volia veure el mar. Ara demanava que el posessin dins de l’aigua, cosa que va fer el pare amb molta cura, només els peus, un minut escàs després de traure-li sabates i mitjons i tornar-els-hi a posar perquè non agafés un constipat.
No va parar fins que els pares li van comprar una gran peixera amb una munió de peixos de colors. Que no agradaven al nen que volia veure el mar perquè afirmava rotundament que al mar tots són blancs. Van posar a la peixera una parella de peixos blancs i el nen se’ls mirava poc content perquè li faltava el mar.
Cansat de mirar les evolucions dels peixos es va adormir. Cosa estranya, la son va arribar de seguida i amb ella el somni. Somiava que s’havia fet company amb els peixos blancs que li parlaven de la immensitat del mar, de l’aigua profunda una mica freda a força d’endinsar-se, però com que era l’estiu el nen estava content. Cada cop hi havia més intimitat amb un dels dos peixos blancs, el més gran, que li va dir que era el mascle. Van fer bona companyia. Tanta que el peix va convèncer al nen per anar al mar i li va dir i li va redir que la millor manera era que també fos un peix blanc. I així van anar al mar i es van allunyar amb una nova i radiant felicitat.
Quants dies?
Ningú ho sabia. Els pares sí perquè van trobar el llit buit, sense peix blanc a la peixera. Tothom el va buscar. Policia marítima, pescadors, un bus especialitzat en trobar nens perduts al mar. Res a fer. Van passar dies i potser una setmanes.
En mig d’una platja solitària va sortir del mar un nen amb llàgrimes salades als ulls. El van portar a casa perquè era famosa la història del nen que volia veure el mar i s’hi havia perdut. A casa, davant pares i germans, un crit. Un crit que deia mai més no volia ser un peix, tan avorrit, ni veure el mar massa infinit. El que volia, encara cridant, es que el pare el portés a la muntanya.
dissabte, 26 de juny del 2010
La veu de l'home
L’home optimista afirma rotundament: “Res no ha de ser estèril a la vida. Ni les experiències penoses ni el temps perdut”.
---
Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo he après a contar-la.
---
L’home explica: “Si les dones i els homes compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis pràcticament impossibles”.
---
L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase, tan justa, tan plena de sentiment, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.
---
Fa anys que estan casats: “Jo de tu –diu l’home a l’esposa amb un excés de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar de tant en tant: “Ara, al menys la cosa és clara. Això és el que has estat sempre”.
---
Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo he après a contar-la.
---
L’home explica: “Si les dones i els homes compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis pràcticament impossibles”.
---
L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase, tan justa, tan plena de sentiment, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.
---
Fa anys que estan casats: “Jo de tu –diu l’home a l’esposa amb un excés de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar de tant en tant: “Ara, al menys la cosa és clara. Això és el que has estat sempre”.
dissabte, 19 de juny del 2010
La veu de l'home
Un gran aficionat a la lectura comenta haver llegit un conte, escrit en primera persona per una noia i que comença així: “És difícil la vida després de l’error inevitable d’haver nascut” , “I com acaba? –pregunto--. “La solitud, company, la solitud”.
---
Diu l’home: “De jove, contemplar una bella noia és un regal assequible. De gran és un sospir que no té ressò”.
---
Com si ho afirmés un metge: “Un malalt incurable pot començar a riure’s de la vida”.
---
Diu l’home: “De jove, contemplar una bella noia és un regal assequible. De gran és un sospir que no té ressò”.
---
Com si ho afirmés un metge: “Un malalt incurable pot començar a riure’s de la vida”.
dissabte, 12 de juny del 2010
La veu de l’home
L’home dubta. “No sé què és pitjor; fer preguntes idiotes a un idiota o intel.ligents a un imbècil.
--
L’home solter afirma: “Hi ha matrimonis de conveniència i matrimonis d’inconveniència
--
l’amic explica:”Llegeixo diaris, miro la televisió i arribo a la conclusió que niingú –ja pots imaginar a qui em refereixo—no vol canviar el món. Tots volen dominar el món i les seves riqueses. Ai!, dels països que no en tenen”.
--
L’home ha reflexionat i m’explica: “La vida de l’home està mal encarada: Hauria de començar amb un réquiem i acabar amb una canço de bressol!
--
L’home solter afirma: “Hi ha matrimonis de conveniència i matrimonis d’inconveniència
--
l’amic explica:”Llegeixo diaris, miro la televisió i arribo a la conclusió que niingú –ja pots imaginar a qui em refereixo—no vol canviar el món. Tots volen dominar el món i les seves riqueses. Ai!, dels països que no en tenen”.
--
L’home ha reflexionat i m’explica: “La vida de l’home està mal encarada: Hauria de començar amb un réquiem i acabar amb una canço de bressol!
dissabte, 5 de juny del 2010
Civisme
La ruïna era total. L’home desesperat. La fàbrica de motors d’automòbil tancada per les autoritats a petició dels bancs. Els bancs no li obrien les portes. Milers d’apartaments vora el mar sense comprador. Treballadors de les ja no seves empreses l’empaitaven pel carrer. Els jutjats el citaven cada dia. L’home no sabia cap a on girar-se. A més l’esposa l’havia abandonat. Ella que tant presumia de marit multimilionari. Ell que li comprava joies i vestits. La filla no el volia veure. El fill petit s’avergonyia del pare. El gran el posava en ridícul. L’home no tenia amics.
Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.
Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.
Per fer el què havia decidit.
El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”. L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que busques sóc jo”.
L’home la va mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”
La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.
Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.
Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.
Per fer el què havia decidit.
El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”. L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que busques sóc jo”.
L’home la va mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”
La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.
dissabte, 29 de maig del 2010
Charme
La noia tenia “charme”, com li havia repetit un pretendent de qui va estar enamorada als 14 anys. Ella li va preguntar què volia dir i ell li va explicar: “encant”, “embruixament”, “il·lusió”, “magnetisme”, “sortilegi”... Calla, calla, va dir la noieta amb ulls contents i amb cert orgull. Van passar els anys, pocs, i el noi francès va retornar al seu país, deixant a la noia amb “charme”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
dissabte, 22 de maig del 2010
Caprici
La Mort vigilava l’home. L’home no temia la Mort ja que gaudia d’una perfecta salut segons va dir-li el metge. Que va veure l’analítica i el va palpejar de dalt a baix. Va marxar content cap a l’esposa que l’esperava al bar de l’hospital. Va somriure en veure el rostre tranquil de l’home que estimava. Van anar junts cap a casa i van obrir una ampolla de xampany. La van beure desitjant que la sort continués al ritme del temps.
Però la Mort el seguia d’a prop. Pura intuïció. Tanmateix en veure que continuava l’agradable sintonia de l’home amb la vida se’n va anar cap a altres indrets. On més la necessitaven. Amb la intenció de tornar. L’atreïa la tranquil.la bonhomia de l’home en parlar. I en discutir quan els altres s’enfurismaven per poca cosa. Aquella intuïció la va fer revenir. Per veure forta tristesa a la família. L’esposa era morta. L’home, la va plorar llargament. I, poc a poc, va retornar al seu tarannà habitual. Parlava amb tothom i no li faltava l’esperit per explicar una i mil coses.
Un dia, la malaltia. La Mort era al costat i se’l mirava enmig de família i amics. Un caprici de la Mort. Va insinuar a l’agonitzant, que volia viure, un tracte d’amics, que no eren. L’home la va escoltar. La Mort li va dir que viuria, ja que preferia la salut, a canvi de parlar i parlar. Explicar fets de la seva vida, dels avantpassats. D’allò que volgués. L’home va acceptar. I va començar a explicar.
Amb veu parsimoniosa, dels besavis, que van tenir onze fills i ella, la Mort, se’n va emportar set o vuit, no recordava bé la història. Després els avis, els pares, la feina, la fortuna, els casaments, els viatges a la platja. La Mort badallava de vegades. Els pares i els seus germans. Tots amb carrera universitària . Un escriptor famós. Un investigador de cel.lules. Una amazona que guanyava premis d’equitació. La Mort s’adormia. L’home continuava. Mentre menjava. Dormia poc i parlava en somni. La Mort s’absentava de tant en tant. Tornava per escoltar les banalitats de la vida i la incessant veu monòtona. Que ja l’avorria. La cansava. Però el seu caprici... Fins que un dia, irritada i nerviosa, mentre fugia, va exclamar:
--Oh, no!. Prou! Prou!.
Però la Mort el seguia d’a prop. Pura intuïció. Tanmateix en veure que continuava l’agradable sintonia de l’home amb la vida se’n va anar cap a altres indrets. On més la necessitaven. Amb la intenció de tornar. L’atreïa la tranquil.la bonhomia de l’home en parlar. I en discutir quan els altres s’enfurismaven per poca cosa. Aquella intuïció la va fer revenir. Per veure forta tristesa a la família. L’esposa era morta. L’home, la va plorar llargament. I, poc a poc, va retornar al seu tarannà habitual. Parlava amb tothom i no li faltava l’esperit per explicar una i mil coses.
Un dia, la malaltia. La Mort era al costat i se’l mirava enmig de família i amics. Un caprici de la Mort. Va insinuar a l’agonitzant, que volia viure, un tracte d’amics, que no eren. L’home la va escoltar. La Mort li va dir que viuria, ja que preferia la salut, a canvi de parlar i parlar. Explicar fets de la seva vida, dels avantpassats. D’allò que volgués. L’home va acceptar. I va començar a explicar.
Amb veu parsimoniosa, dels besavis, que van tenir onze fills i ella, la Mort, se’n va emportar set o vuit, no recordava bé la història. Després els avis, els pares, la feina, la fortuna, els casaments, els viatges a la platja. La Mort badallava de vegades. Els pares i els seus germans. Tots amb carrera universitària . Un escriptor famós. Un investigador de cel.lules. Una amazona que guanyava premis d’equitació. La Mort s’adormia. L’home continuava. Mentre menjava. Dormia poc i parlava en somni. La Mort s’absentava de tant en tant. Tornava per escoltar les banalitats de la vida i la incessant veu monòtona. Que ja l’avorria. La cansava. Però el seu caprici... Fins que un dia, irritada i nerviosa, mentre fugia, va exclamar:
--Oh, no!. Prou! Prou!.
dissabte, 15 de maig del 2010
La Dama inútil
La gent mor en paisos miserables
La Dama no aconsegueix la mort de ningú als paísos rics.
La tracten “d’inútil”.
Es transforma en sirena per conquerir l’home més sa per donar-li la mort.
Potser alcohol, més auto a tota velocitat cap al mar.
La Dama inútil, convertida en sirena, es queda al mar amb ell.
La Dama no aconsegueix la mort de ningú als paísos rics.
La tracten “d’inútil”.
Es transforma en sirena per conquerir l’home més sa per donar-li la mort.
Potser alcohol, més auto a tota velocitat cap al mar.
La Dama inútil, convertida en sirena, es queda al mar amb ell.
dissabte, 8 de maig del 2010
La platja
Una sirena pren el sol a la platja cada dia des que comença l’estiu.
El noi al mes d’agost.. La sirena és una noia bellíssima. Entra a l’aigua al capvespre i se’n va. El noi l’admira i pregunta qui és. Es una sirena que pren el sol –li contesten. Se n’enamora.
Junts tot el dia.
Un capvespre, agafat per la mà, la sirena se l’enduu mar endins. Es cansa. S’ofega i es desperta.
La vol agafar, vol veure-la. Surt de la cambra, passa davant del bar. L’amic li demana que es quedi a prendre un refresc. Ell marxa corrent.
Un altre company pregunta on va i l’amic respon:
--Empaita un somni!
El noi al mes d’agost.. La sirena és una noia bellíssima. Entra a l’aigua al capvespre i se’n va. El noi l’admira i pregunta qui és. Es una sirena que pren el sol –li contesten. Se n’enamora.
Junts tot el dia.
Un capvespre, agafat per la mà, la sirena se l’enduu mar endins. Es cansa. S’ofega i es desperta.
La vol agafar, vol veure-la. Surt de la cambra, passa davant del bar. L’amic li demana que es quedi a prendre un refresc. Ell marxa corrent.
Un altre company pregunta on va i l’amic respon:
--Empaita un somni!
dissabte, 1 de maig del 2010
L’altre somni
Dona èbria, ni jove ni vella. Explica a tothom que és una sirena i ningú no la creu.
Uns amics, per mofar-se d’ella, la porten a l’oceà. Viatja i te por de llançar-se al mar després de tants anys en terra. Trobar la solució????? Si, com si no fos res.... Diable!!!!!
Uns amics, per mofar-se d’ella, la porten a l’oceà. Viatja i te por de llançar-se al mar després de tants anys en terra. Trobar la solució????? Si, com si no fos res.... Diable!!!!!
dissabte, 24 d’abril del 2010
Excessiva provocació
Li van repetir per mil.lèsima vegada que era un no-res.
En arribar a casa va dir “prou!”. Va agafar les cames, el ventre, el tòrax i, amb les mans ben netes i perfumades, ho va posar al calaix del mig de la còmoda de la seva cambra.
Després va tancar els finestrons, va apagar els llums i va marxar sense acomiadar-se de ningú.
En arribar a casa va dir “prou!”. Va agafar les cames, el ventre, el tòrax i, amb les mans ben netes i perfumades, ho va posar al calaix del mig de la còmoda de la seva cambra.
Després va tancar els finestrons, va apagar els llums i va marxar sense acomiadar-se de ningú.
dissabte, 17 d’abril del 2010
Distracció fatal
L’home anava cap a la casa solitària amb un esplèndid pom de flors per donar-li una mica d’alegria. Una noia li va somriure. Ell va passar sense oferir-li una rosa.
Era la dona de la seva vida.
Era la dona de la seva vida.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Confiats
Les petites gotes van caure el migdia d’un dissabte d’agost. Els milions de turistes que estiuejaven a la platja com aquells que visitaven les meravelles del món les van jutjar inofensives. Amb veu unànime van exclamar: “és un ruixat d’estiu!”.
Ningú no va comprendre que era l’inici de la segona i última edició del diluvi universal.
Ningú no va comprendre que era l’inici de la segona i última edició del diluvi universal.
dissabte, 3 d’abril del 2010
El cercle
L’home estava en un lloc desconegut.
L’home no sabia on era el lloc desconegut.
No hi havia ningú en el lloc desconegut.
L’home va mirar a l’entorn i tot era igual.
L’home va caminar pel lloc desconegut.
L’home volia trobar un lloc conegut.
En no conseguir-ho va caminar endavant.
Primer endavant, després endarrere.
Tot era igual. Tot era un lloc desconegut.
Va anar més lluny, va caminar endavant.
Li semblava que hi havia més claror.
Caminar i caminar, sempre caminar,
Dies de caminar. La veu venia d’enlloc.
La veu que venia d’enlloc el feia caminar.
Tot era igual. Parets blanques Encegaven.
Una mirada i caminar. Una mirada només.
Havia de caminar. Segur que donava tombs.
Li semblava que el seu món era donar tombs.
I així era el temps. Però no sabia quant temps.
I així era el temps. El temps de trista angoixa.
Caminava angoixat. La veu el feia caminar.
Se sentia cansat. Les parets blanques. I la veu.
Caminar i caminar. Sempre caminar.
Va veure una silueta llunyana, difuminada.
L’home es va apropar. La silueta quieta.
La silueta l’esperava. Per l’home la salvació.
La dona del somni l’esperava. Era la salvació
La dona li donà la mà i l’home va agafar la mà.
Van caminar arran de parets blanques.
Caminar era el destí de l’home i de la dona.
No van deixar de donar tombs. De caminar.
L’home no sabia on era el lloc desconegut.
No hi havia ningú en el lloc desconegut.
L’home va mirar a l’entorn i tot era igual.
L’home va caminar pel lloc desconegut.
L’home volia trobar un lloc conegut.
En no conseguir-ho va caminar endavant.
Primer endavant, després endarrere.
Tot era igual. Tot era un lloc desconegut.
Va anar més lluny, va caminar endavant.
Li semblava que hi havia més claror.
Caminar i caminar, sempre caminar,
Dies de caminar. La veu venia d’enlloc.
La veu que venia d’enlloc el feia caminar.
Tot era igual. Parets blanques Encegaven.
Una mirada i caminar. Una mirada només.
Havia de caminar. Segur que donava tombs.
Li semblava que el seu món era donar tombs.
I així era el temps. Però no sabia quant temps.
I així era el temps. El temps de trista angoixa.
Caminava angoixat. La veu el feia caminar.
Se sentia cansat. Les parets blanques. I la veu.
Caminar i caminar. Sempre caminar.
Va veure una silueta llunyana, difuminada.
L’home es va apropar. La silueta quieta.
La silueta l’esperava. Per l’home la salvació.
La dona del somni l’esperava. Era la salvació
La dona li donà la mà i l’home va agafar la mà.
Van caminar arran de parets blanques.
Caminar era el destí de l’home i de la dona.
No van deixar de donar tombs. De caminar.
dissabte, 27 de març del 2010
Dormiment
De petit, el nen, no dormia per culpa del pare.
El pare era fanàtic del esport i del futbol.
Volia que el fill fos un gran futbolista.
A les cinc de cada matí per a l’entrenament.
Anys sense afició. Anys per l’esport el matí.
El noi volia dormir i el pare no el deixava.
La seva afició era el dormir i no el deixaven.
El pare va morir i el fill pensava descansar.
La mare igual que el pare no el deixava.
Una vida sense dormiment era un vida trista.
L’home sempre estava trist per no dormir.
La mare va morir i el fill pensava descansar.
Ja despert abans de que cridés el despertador.
Anava a dormir tard però ell despert tant d’hora.
Meticulós escrivia cada dia les hores de son.
Va omplir moltes llibretes que tenia guardades.
La noia que festejava es moria sempre de son.
Van viure junts, ell despert, ella amb dormiment.
Van viure junts, dinar, sopar, i fer l’amor.
Es van cansar aviat de la tele i de fer l’amor.
La noia se’n va anar perquè ell sempre despert.
La noia se’n va anar perquè volia dormir.
Ell no la deixava per portar-la a fer fúting.
Ell escrivia a la llibreta les hores de son.
La noia se’n va anar lassa de fúting i de son.
Sol altra vegada també despert de matinada.
Va renunciar al treball, a casa amb la llibreta.
Va renunciar a les llibretes la son li donava son.
Va consultar el llit dels pares més tranquil.
Va contar de memòria les hores perdudes de son.
Es va ficar al llit per a dormir les hores de son.
Volia dormir dies, mesos i anys i no podia.
Despert, va viure tota la vida sense dormir.
El pare era fanàtic del esport i del futbol.
Volia que el fill fos un gran futbolista.
A les cinc de cada matí per a l’entrenament.
Anys sense afició. Anys per l’esport el matí.
El noi volia dormir i el pare no el deixava.
La seva afició era el dormir i no el deixaven.
El pare va morir i el fill pensava descansar.
La mare igual que el pare no el deixava.
Una vida sense dormiment era un vida trista.
L’home sempre estava trist per no dormir.
La mare va morir i el fill pensava descansar.
Ja despert abans de que cridés el despertador.
Anava a dormir tard però ell despert tant d’hora.
Meticulós escrivia cada dia les hores de son.
Va omplir moltes llibretes que tenia guardades.
La noia que festejava es moria sempre de son.
Van viure junts, ell despert, ella amb dormiment.
Van viure junts, dinar, sopar, i fer l’amor.
Es van cansar aviat de la tele i de fer l’amor.
La noia se’n va anar perquè ell sempre despert.
La noia se’n va anar perquè volia dormir.
Ell no la deixava per portar-la a fer fúting.
Ell escrivia a la llibreta les hores de son.
La noia se’n va anar lassa de fúting i de son.
Sol altra vegada també despert de matinada.
Va renunciar al treball, a casa amb la llibreta.
Va renunciar a les llibretes la son li donava son.
Va consultar el llit dels pares més tranquil.
Va contar de memòria les hores perdudes de son.
Es va ficar al llit per a dormir les hores de son.
Volia dormir dies, mesos i anys i no podia.
Despert, va viure tota la vida sense dormir.
dissabte, 20 de març del 2010
Alícia
La va veure, la va conèixer, no podia ser altra.
El devessall de records en un instant desitjat.
El temps enemic havia destruït tants records.
Que retornen per gràcia d’un rostre vist a prop.
No podia ser altra. No podia ser ningú més.
No podia ser ningú més que la bella Alícia.
L’Alícia d’aquell temps sempre primavera.
Primavera amb les flors que donaven aroma.
Amb el vent lleuger que portava frescor al cos.
A l’ànima hi havia l’amor de l’home per Alícia.
L’atzar d’una cantonada troba la bella Alícia.
Quan ell va clamar “oh, tu”, amb el galop del cor.
Quan ell atordit, quan amb el bes el nom, Alícia.
Quan els minuts llargs, el silenci de la dona.
Al silenci de la dona, l’home la passió amagada.
L’espatlla i la mà de l’home. La casa de sempre.
El sol fregava els rostres que acollien la mirada.
La música omplia els cors de goig tendre.
La mà de l’home i la mà de la dona enllaçades.
El sexe tímid que esdevenia foc i cremor.
El sexe que demanava sexe a la recerca del plaer
El plaer inesgotable que volia plaer inesgotable
L’amor rei i l’amor reina que volien regnar.
Dies i anys de sentiments tendres. Dies i anys.
Dies i anys que mossegaven amors i sentiments.
La desfeta de la carícia, de la mà càlida al rostre.
La desfeta de la bellesa, de tot allò que era bell.
Res no era el que havia estat. Res en el present.
La desfeta del present expulsat cap al record.
Alícia va decidir. Alícia de l’home ja record.
“Jo no sóc Alícia. No és el país de les meravelles”
El devessall de records en un instant desitjat.
El temps enemic havia destruït tants records.
Que retornen per gràcia d’un rostre vist a prop.
No podia ser altra. No podia ser ningú més.
No podia ser ningú més que la bella Alícia.
L’Alícia d’aquell temps sempre primavera.
Primavera amb les flors que donaven aroma.
Amb el vent lleuger que portava frescor al cos.
A l’ànima hi havia l’amor de l’home per Alícia.
L’atzar d’una cantonada troba la bella Alícia.
Quan ell va clamar “oh, tu”, amb el galop del cor.
Quan ell atordit, quan amb el bes el nom, Alícia.
Quan els minuts llargs, el silenci de la dona.
Al silenci de la dona, l’home la passió amagada.
L’espatlla i la mà de l’home. La casa de sempre.
El sol fregava els rostres que acollien la mirada.
La música omplia els cors de goig tendre.
La mà de l’home i la mà de la dona enllaçades.
El sexe tímid que esdevenia foc i cremor.
El sexe que demanava sexe a la recerca del plaer
El plaer inesgotable que volia plaer inesgotable
L’amor rei i l’amor reina que volien regnar.
Dies i anys de sentiments tendres. Dies i anys.
Dies i anys que mossegaven amors i sentiments.
La desfeta de la carícia, de la mà càlida al rostre.
La desfeta de la bellesa, de tot allò que era bell.
Res no era el que havia estat. Res en el present.
La desfeta del present expulsat cap al record.
Alícia va decidir. Alícia de l’home ja record.
“Jo no sóc Alícia. No és el país de les meravelles”
dissabte, 13 de març del 2010
Vindicació
D’enamorats prou n’estaven des de feia anys, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. L’amor va florir al moment de coneixer-se i el vent va emportar les seves ànimes cap als confins llunyans on el somrís sorgia dels llavis i venia del cor. La paraula era amable i venia del cor. La carícia alenava plaer i venir de tot arreu.
D’enamorats n’estaven, era evident, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. Els anys que van passar no portaven danys, només les petites arrugues de la vida, visibles sobre la pell, només les absurdes ferides obertes i obligades que no es veien enlloc.
D’enamorats n’estaven. Però la dona d’ull negre va començar a fer retrets a l’home d’ull rialler que se n’anava, que anava a buscar el cor en altres cossos, a córrer el món d’altres plaers.
La dona d’ull negre va unir el renys i l’improperi al retret i cada vegada més. Fins que l’home d’ull rialler, amb veueta encisadora i innocent, va dir:
--No em demanis que t’estimi i a més et sigui fidel.
D’enamorats n’estaven, era evident, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. Els anys que van passar no portaven danys, només les petites arrugues de la vida, visibles sobre la pell, només les absurdes ferides obertes i obligades que no es veien enlloc.
D’enamorats n’estaven. Però la dona d’ull negre va començar a fer retrets a l’home d’ull rialler que se n’anava, que anava a buscar el cor en altres cossos, a córrer el món d’altres plaers.
La dona d’ull negre va unir el renys i l’improperi al retret i cada vegada més. Fins que l’home d’ull rialler, amb veueta encisadora i innocent, va dir:
--No em demanis que t’estimi i a més et sigui fidel.
dissabte, 6 de març del 2010
La pell de l’home - La música
L’home fanàtic de la musica feia temps que ho temia. Feia temps que ho preveia.
L’home fanàtic de la música era conscient de la impossible lluita i de la terrible desfeta. Metòdicament, amb l’art d’un cirurgià. Amb l’exactud d’un planificador, va preparar la situació nova i extraordinària.
L’home va anar a comprar tota la música que li agradava. Disc rere disc, concerts, simfonies, sonates, rèquiems. Ho anava escoltant tot. Ho va escoltar tot.
Fins que la sordesa va ser completa.
L’home fanàtic de la música era conscient de la impossible lluita i de la terrible desfeta. Metòdicament, amb l’art d’un cirurgià. Amb l’exactud d’un planificador, va preparar la situació nova i extraordinària.
L’home va anar a comprar tota la música que li agradava. Disc rere disc, concerts, simfonies, sonates, rèquiems. Ho anava escoltant tot. Ho va escoltar tot.
Fins que la sordesa va ser completa.
dissabte, 27 de febrer del 2010
L’altra vida
L’home mort d’un cobriment del cor havia tornat de l’altra vida amb poques ganes de parlar. Havia retrobat la tasca quotidiana, que més aviat l’embrutia, i els ammics s’ho pensaven abans de preguntar-li sobre la seva aventura.
Pocs rebien resposta. Tanmateix, el fill d’un veí, simpàtic i rialler, vs aconseguir una petita conversa un capvespre fresquet.
--Així, l’altra vida!
--Sí, noi, l’altra vida.
--Doncs hi ha una altra vida!
--Qui ho havia de dir!
Van beure una cervesa.
--I com és l’altra vida? –va preguntar el fll del veí.
-- Com aquesta.
--Vol dir?
--Igualeta –va afegir l’home que havia tornat—les mateixes il.lusions i les mateixes merdes i les angúnies llargues i les petites alegries i la pressa i les mentides i l’egoisme i l’avarícia i la por i els metges i la malaltia i la mort.
--No és possible!
--Sí que n’és, sí.
L’home i el noi es van quedar pensatius.
--El pitjor –va recalcar l’home que havia tornat--, el pitjor és que a l’altra vida també hi ha gent que espera el paradís d’una altra vida.
Pocs rebien resposta. Tanmateix, el fill d’un veí, simpàtic i rialler, vs aconseguir una petita conversa un capvespre fresquet.
--Així, l’altra vida!
--Sí, noi, l’altra vida.
--Doncs hi ha una altra vida!
--Qui ho havia de dir!
Van beure una cervesa.
--I com és l’altra vida? –va preguntar el fll del veí.
-- Com aquesta.
--Vol dir?
--Igualeta –va afegir l’home que havia tornat—les mateixes il.lusions i les mateixes merdes i les angúnies llargues i les petites alegries i la pressa i les mentides i l’egoisme i l’avarícia i la por i els metges i la malaltia i la mort.
--No és possible!
--Sí que n’és, sí.
L’home i el noi es van quedar pensatius.
--El pitjor –va recalcar l’home que havia tornat--, el pitjor és que a l’altra vida també hi ha gent que espera el paradís d’una altra vida.
dissabte, 20 de febrer del 2010
La veu de l’home
Diuen que està escrit i condemnat: ”No desitjaràs la muller del teu pròxim” “Per què si és la que tens més a prop?”.
---
Com si res exclama: “Oh, d’això ja fa molts somnis!”.
---
L’amic explica una petita anècdota: “He trobat una noia que passejava un gos pel carrer. Un gos petit i amable que ha servit de pretext, ja que ha parlat una bona estona amb ella. Li he preguntat fent broma: •El gos acceptaria prendre un cafè amb mi?” “Oh, sí, segurament”, ha fet la noia. I hem anat a prendre un cafè després d’haver deixat el gos a casa!.
---
L’home fa: “Creieu vosaltres que és pot dir la veritat en veu alta?”.
---
Un altre diu: “No m’agrada aquesta vida, però, diable!, no en tinc cap més”-
---
L’amic explica una bona tècnica per anar pel món: “Hem de procurar que els nostres errors els paguin els altres”.
---
Com si res exclama: “Oh, d’això ja fa molts somnis!”.
---
L’amic explica una petita anècdota: “He trobat una noia que passejava un gos pel carrer. Un gos petit i amable que ha servit de pretext, ja que ha parlat una bona estona amb ella. Li he preguntat fent broma: •El gos acceptaria prendre un cafè amb mi?” “Oh, sí, segurament”, ha fet la noia. I hem anat a prendre un cafè després d’haver deixat el gos a casa!.
---
L’home fa: “Creieu vosaltres que és pot dir la veritat en veu alta?”.
---
Un altre diu: “No m’agrada aquesta vida, però, diable!, no en tinc cap més”-
---
L’amic explica una bona tècnica per anar pel món: “Hem de procurar que els nostres errors els paguin els altres”.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Aforismes-breus diàlegs
No es refereix a ningú en particular. No cal: “L’home indiferent –de vegades cruel—no mira les ferides que deixa en el seu caminar. Com a molt es gira per xuclar-ne la sang”.
---
L’home, tantes vegades enamorat, afirma: “Una dona bella per a qui han passat els anys és admirable. Sempre que no hi hagi una bella adolescent al costat”.
---
Contesten a l’home que ho ha afirmat: “La noia que mostra ostentosament la seva bella joventut per tot costats ignora que el seu futur camí a la vida és tant o més dur que el de la dona amb arrugues i cabell blanc que ja ha arribat”.
---
El tema de la dona, encara. L’home que havia callat diu: “Una dona insensible és com un bosc calcinat”.
---
L’amic del café aborda un altre punt: “Jo crec que el que és pitjor a la vida és que ingú no ens ha ensenyat realment a viure”.
---
L’home, tantes vegades enamorat, afirma: “Una dona bella per a qui han passat els anys és admirable. Sempre que no hi hagi una bella adolescent al costat”.
---
Contesten a l’home que ho ha afirmat: “La noia que mostra ostentosament la seva bella joventut per tot costats ignora que el seu futur camí a la vida és tant o més dur que el de la dona amb arrugues i cabell blanc que ja ha arribat”.
---
El tema de la dona, encara. L’home que havia callat diu: “Una dona insensible és com un bosc calcinat”.
---
L’amic del café aborda un altre punt: “Jo crec que el que és pitjor a la vida és que ingú no ens ha ensenyat realment a viure”.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Silogismes-breus diàlegs
Protesta contra tot i fixi’s: “A partir del moment en que va tenir la gosadia d’engendrar un ésser humà, no és lògic ni decent que hagi de viure rodejar de limitacions i de repressió”
---
L'home desconcertat em pregunta: “Per ser feliç he de recordar?”. “No, company, per ser feliç has d’oblidar!”
---
Lacònic com sempre, l’amic afirma: “Cada límit és una temptació”.
---
Un altre, també concís, diu: “Tots els camins van a Roma, d’acord, però, i el retorn?”-
---
L’home que sempre té a punt el blasme, indica: “He perdut el compte de les persones que han posat un mocador negre entorn de l’ànima i el rostre s’ha tornat màscara”.
---
L'home desconcertat em pregunta: “Per ser feliç he de recordar?”. “No, company, per ser feliç has d’oblidar!”
---
Lacònic com sempre, l’amic afirma: “Cada límit és una temptació”.
---
Un altre, també concís, diu: “Tots els camins van a Roma, d’acord, però, i el retorn?”-
---
L’home que sempre té a punt el blasme, indica: “He perdut el compte de les persones que han posat un mocador negre entorn de l’ànima i el rostre s’ha tornat màscara”.
dissabte, 30 de gener del 2010
El fred
L’home somia que te fred, poc al principi, ja que va acollir el malson sense cap preocupació. Així va anar els primers minuts. Però el fred persistia, augmentava i prenia formes (si en té) molt diferents de les conegudes, Perquè.
Perquè, sobtadament, es va trobar ficat dins d’una nevera de grans dimensions amb la porta fermament tancada i ell gelant-se de cap a peus. Va romandre així un temps que li va semblar llarg, pero, en realitat, només havien estat uns segons. Va respirar profundament i li va semblar que el fred amainava, però va ser una il.lusió vana ja que, al mateix moment, es va trobar en un paratge gelat per on caminava completament nu..
Potser va recòrrer vint quilòmetres esperant trobar el calor necessari, pero, de repent, va caure en un forat obert en el terra glaçat i no va poder sortir per més que demanava auxili i resava als sants del cel en els que havia cregut d’infant. Aleshores, continuant el malson, va pensar deixar el llit on somiava i baixar a la gran sala on la seva esposa estava endormiscada mirant la televisió i davant un enorme foc a terra. Va tenir una idea per fer passar el fred.
Va afegir un munt de branques seques a sobre de les que ja cremaven amb espurnes alegres i va fer un foc que tot ho escalfava. Quan les noves branques ja cremaven amb flames de tots colors, l’home que tenia fred es va posar dintre el foc a terra i va perdre el fred de poc a poc per deixar pas a l’escalfor desitjada. Tanta, tan deliciós el foc que no va adonar-se ni es va despertar del malson quan les seves cendres es barrejaven amb les de les branques seques de l’estiu
Perquè, sobtadament, es va trobar ficat dins d’una nevera de grans dimensions amb la porta fermament tancada i ell gelant-se de cap a peus. Va romandre així un temps que li va semblar llarg, pero, en realitat, només havien estat uns segons. Va respirar profundament i li va semblar que el fred amainava, però va ser una il.lusió vana ja que, al mateix moment, es va trobar en un paratge gelat per on caminava completament nu..
Potser va recòrrer vint quilòmetres esperant trobar el calor necessari, pero, de repent, va caure en un forat obert en el terra glaçat i no va poder sortir per més que demanava auxili i resava als sants del cel en els que havia cregut d’infant. Aleshores, continuant el malson, va pensar deixar el llit on somiava i baixar a la gran sala on la seva esposa estava endormiscada mirant la televisió i davant un enorme foc a terra. Va tenir una idea per fer passar el fred.
Va afegir un munt de branques seques a sobre de les que ja cremaven amb espurnes alegres i va fer un foc que tot ho escalfava. Quan les noves branques ja cremaven amb flames de tots colors, l’home que tenia fred es va posar dintre el foc a terra i va perdre el fred de poc a poc per deixar pas a l’escalfor desitjada. Tanta, tan deliciós el foc que no va adonar-se ni es va despertar del malson quan les seves cendres es barrejaven amb les de les branques seques de l’estiu
dilluns, 25 de gener del 2010
El llibre
Va trobar el llibre que no havia vist des de feia molt anys entre els llibres nous de la biblioteca que els aplegava dia rere dia. Potser per fer espai el va treure. Un moment entre les mans. Va caure un paper, una carta. I la dona que ja rondava la seixantena la va recollir. La va llegir amb curiositat perquè era una carta d’amor d’altres temps. D’una persona que havia estimat amb passió quan no tenia ni vint anys.
El record va sorgir com un oratge en llegir paraules d’amor, promeses de cor. Va sorgir al mateix temps que la història i els fets d’aquesta història. Molt jove va conèixer per les adreces d’un diari un noi que demanava correspondència des d’un altre país. Van escriure moltes cartes, els projectes van devenir realitats. El noi va fer el viatge i va ser rebut per ella i la família amb tot afecte. Es van enamorar. Cada nit s’ajuntaven a la cambra que li havien destinat. El foc de la passió els cremava i en demanava més. I quan ell va tornar al seu país, van restar les promeses. Uns mesos després ella va anar a l’encontre del noi. També ella va ser ben rebuda i també s’ajuntaven a la cambra par obrir-se a l’amor apassionat .
Mentre tant s’enviaven cartes i llibres. Els que ell rebia en país de dictadura. Ella apreciava els llibres d’art, com el que li havia lliurat la carta d’enamorat que li va portar el record de l’amor. Hi va pensar amb certa obsessió i, de nit, el somni li va donar les imatges del temps passat i la seva bellesa, no les causes de l’oblit que va arribar després de la passió de primer amor. I també el somni li va demanar una nova trobada amb el noi d’aquest amor tants anys després.
Li va escriure per curiositat sense gaire esperança de trobar-lo. L’home s’ho va pensar, però el somni d’una nit el va convèncer de que li agradaria veure la noia que li havia obert el camí de la tendresa i de les emocions. Van decidir trobar-se en el bar d’una capital. Coincidència o no el somni va devenir realitat.
Tots dos hi eren. Tots dos es van veure, observar i, mentre s’allunyaven en silenci, amb decepció i angoixa per la terrible ferida dels anys, com un llampec que fereix, van dir:”¿Aquest és el noi que estimava?”. “¿Aquesta és la noia de qui em vaig enamorar?”
El record va sorgir com un oratge en llegir paraules d’amor, promeses de cor. Va sorgir al mateix temps que la història i els fets d’aquesta història. Molt jove va conèixer per les adreces d’un diari un noi que demanava correspondència des d’un altre país. Van escriure moltes cartes, els projectes van devenir realitats. El noi va fer el viatge i va ser rebut per ella i la família amb tot afecte. Es van enamorar. Cada nit s’ajuntaven a la cambra que li havien destinat. El foc de la passió els cremava i en demanava més. I quan ell va tornar al seu país, van restar les promeses. Uns mesos després ella va anar a l’encontre del noi. També ella va ser ben rebuda i també s’ajuntaven a la cambra par obrir-se a l’amor apassionat .
Mentre tant s’enviaven cartes i llibres. Els que ell rebia en país de dictadura. Ella apreciava els llibres d’art, com el que li havia lliurat la carta d’enamorat que li va portar el record de l’amor. Hi va pensar amb certa obsessió i, de nit, el somni li va donar les imatges del temps passat i la seva bellesa, no les causes de l’oblit que va arribar després de la passió de primer amor. I també el somni li va demanar una nova trobada amb el noi d’aquest amor tants anys després.
Li va escriure per curiositat sense gaire esperança de trobar-lo. L’home s’ho va pensar, però el somni d’una nit el va convèncer de que li agradaria veure la noia que li havia obert el camí de la tendresa i de les emocions. Van decidir trobar-se en el bar d’una capital. Coincidència o no el somni va devenir realitat.
Tots dos hi eren. Tots dos es van veure, observar i, mentre s’allunyaven en silenci, amb decepció i angoixa per la terrible ferida dels anys, com un llampec que fereix, van dir:”¿Aquest és el noi que estimava?”. “¿Aquesta és la noia de qui em vaig enamorar?”
dissabte, 9 de gener del 2010
El bes
L’home ja havia passat dels seixanta anys i tenia un dormir molt lleuger. Es despertava cada dia entre les quatre i les cinc de la matinada i, després de beure un vas d’aigua, tractava d’adormir-se. Hi arribava sense dificultat i tenia cada nit el mateix somni. Passejava per la fira del poble, buscava el lavabo on trobava el gat gris i gentil. L’agafava dolçament i el treia abans de rentar-se les mans. Després anava al dormitori i descansava una estona.
La nena —dotze o tretze anys— li acariciava el rostre i el desvetllava amb un somriure. Ell també li somreia i prenia entre les seves les mans de la noieta. S’alçava i la seguia cap a l’aldarull de la fira, caminant juntets cap a la sortida després de comprar una bella joguina que ella prenia amb les boniques mans. Una vegada fora ell besava les galtes de la noieta i cadascú marxava pel seu costat.
Va arribar el dia de l’acomiadament. Ell va agafar el cotxe cap a la capital, però només arribar a l’autovia un altre cotxe es va posar al costat del seu. L home va mirar a l’exterior traient el cap perillosament i els seus ull admirats van veure el rostre de la noieta –que ja no tenia dotze o tretze anys—que l’observava amb ulls enamorats. Aproparen els rostres i va sorgir el bes més tendre, més apassionat que l’home havia mai rebut i donat. Va ser llarg i bell però, com que els autos es van allunyar, ells també s’allunyaren emportant, sobre tot ell, un record meravellós que el perseguia tota la jornada.
L’home va explicar el somni a la seva esposa, que li va preguntar:
--Cada nit?
--Sí, cada nit i cada nit és més deliciós.
L’esposa va fer un crit ofegat de gelosia. Una forta i folla gelosia de que ella mai no havia rebut un bes com aquell. Aleshores va decidir això:
Va aconseguir una nit penetrar en el somni del marit i al moment del bes amb la noieta va donar un cop de volant i, el cotxe estimbat, va fer tres o quatre tombs i es va immobilitzar al peu d’un rierol alegre d’aigua fresca, rodejat de flors de tots colors.
La nena —dotze o tretze anys— li acariciava el rostre i el desvetllava amb un somriure. Ell també li somreia i prenia entre les seves les mans de la noieta. S’alçava i la seguia cap a l’aldarull de la fira, caminant juntets cap a la sortida després de comprar una bella joguina que ella prenia amb les boniques mans. Una vegada fora ell besava les galtes de la noieta i cadascú marxava pel seu costat.
Va arribar el dia de l’acomiadament. Ell va agafar el cotxe cap a la capital, però només arribar a l’autovia un altre cotxe es va posar al costat del seu. L home va mirar a l’exterior traient el cap perillosament i els seus ull admirats van veure el rostre de la noieta –que ja no tenia dotze o tretze anys—que l’observava amb ulls enamorats. Aproparen els rostres i va sorgir el bes més tendre, més apassionat que l’home havia mai rebut i donat. Va ser llarg i bell però, com que els autos es van allunyar, ells també s’allunyaren emportant, sobre tot ell, un record meravellós que el perseguia tota la jornada.
L’home va explicar el somni a la seva esposa, que li va preguntar:
--Cada nit?
--Sí, cada nit i cada nit és més deliciós.
L’esposa va fer un crit ofegat de gelosia. Una forta i folla gelosia de que ella mai no havia rebut un bes com aquell. Aleshores va decidir això:
Va aconseguir una nit penetrar en el somni del marit i al moment del bes amb la noieta va donar un cop de volant i, el cotxe estimbat, va fer tres o quatre tombs i es va immobilitzar al peu d’un rierol alegre d’aigua fresca, rodejat de flors de tots colors.
dissabte, 2 de gener del 2010
Els nervis
La dona ja no pot suportar la situació. Des de fa temps. Dese fa temps sempre el mateix. Les mateixes coses, els mateixos fets, les mateixes paraules, el mateix malcarat home.
La dona té els nervis desgavellats, tremola, plora, el malson de cada nit, la histèria de tots els jorns. Se li crema el sopar i es crema els dits, l’espòs l’apunyega i a la sala d’urgències només li guareixen les ferides del cos. I altra vegada a casa per no saber on anar, la mateixa situació que no pot suportar des de fa temps.
L’home és mort. A la banyera. La sang se’n va pel foradet fent un glu-glu llaminer mentre l’home cada cop més blanc, més lletós. A bocinets. Molt petits. Amb les tisores de la cuina i les de cosir, amb molta cura com si no volgués fer-li mal.
Uns mesos després, condemnada a vint anys de presó. La dona ja no té nervis, completament sortida d’aquella situació, de les mateixes coses, dels mateixos fets, del mateix malcarat home.
La dona té els nervis desgavellats, tremola, plora, el malson de cada nit, la histèria de tots els jorns. Se li crema el sopar i es crema els dits, l’espòs l’apunyega i a la sala d’urgències només li guareixen les ferides del cos. I altra vegada a casa per no saber on anar, la mateixa situació que no pot suportar des de fa temps.
L’home és mort. A la banyera. La sang se’n va pel foradet fent un glu-glu llaminer mentre l’home cada cop més blanc, més lletós. A bocinets. Molt petits. Amb les tisores de la cuina i les de cosir, amb molta cura com si no volgués fer-li mal.
Uns mesos després, condemnada a vint anys de presó. La dona ja no té nervis, completament sortida d’aquella situació, de les mateixes coses, dels mateixos fets, del mateix malcarat home.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)