La veu de l'home

L’home optimista afirma rotundament: “Res no ha de ser estèril a la vida. Ni les experiències penoses ni el temps perdut”.

---

Ve l’amic i conta: “La meva vida és una història. No com la coneixen els altres, sinó com jo he après a contar-la.

---

L’home explica: “Si les dones i els homes compressin un llibre en lloc d’un bitllet de loteria, penso que la societat hi sortiria guanyant. No l’Estat, gran depredador i promotor de somnis pràcticament impossibles”.

---

L’amic afrancesat em diu: “He llegit un llibre de La Bruyère i no he pogut resistir de traduir una frase, tan justa, tan plena de sentiment, que te la lliuro: “El plaer més delicat és el de fer-ne als altres”.

---

Fa anys que estan casats: “Jo de tu –diu l’home a l’esposa amb un excés de sinceritat—guardaria les meves cendres per exclamar de tant en tant: “Ara, al menys la cosa és clara. Això és el que has estat sempre”.

La veu de l'home

Un gran aficionat a la lectura comenta haver llegit un conte, escrit en primera persona per una noia i que comença així: “És difícil la vida després de l’error inevitable d’haver nascut” , “I com acaba? –pregunto--. “La solitud, company, la solitud”.

---

Diu l’home: “De jove, contemplar una bella noia és un regal assequible. De gran és un sospir que no té ressò”.

---

Com si ho afirmés un metge: “Un malalt incurable pot començar a riure’s de la vida”.

La veu de l’home

  L’home dubta. “No sé què és pitjor; fer preguntes idiotes  a un idiota o intel.ligents a un imbècil.
  --
    L’home solter afirma: “Hi ha matrimonis de conveniència i matrimonis d’inconveniència
  --
    l’amic explica:”Llegeixo diaris, miro la televisió i arribo a la conclusió que niingú –ja pots imaginar a qui em refereixo—no vol canviar el món. Tots volen dominar el món i les seves riqueses. Ai!, dels països que no en tenen”.
  --
    L’home ha reflexionat i m’explica: “La vida de l’home està mal encarada: Hauria de començar amb un réquiem i acabar amb una canço de bressol!
 
                         

Civisme

    La ruïna era total. L’home desesperat. La fàbrica de motors d’automòbil tancada per les autoritats a petició dels bancs. Els bancs no li obrien les portes. Milers d’apartaments vora el mar sense comprador. Treballadors de les ja no seves empreses l’empaitaven pel carrer. Els jutjats el citaven cada dia. L’home no sabia cap a on girar-se. A més l’esposa l’havia abandonat. Ella que tant presumia de marit multimilionari. Ell que li comprava joies i vestits. La filla no el volia veure. El fill petit s’avergonyia del pare. El gran el posava en ridícul. L’home no tenia amics.

    Amb els pocs diners consultava advocats. Que li donaven solucions inversemblants i embutxacaven els diners. L’home vivia en un petit hotel. Una cambra amb llit de monja. Sense més equipatge que una maleta. Hi amagava unes monedes d’or. Un revòlver sense munició. Un rellotge espatllat. Un despertador vell. Uns guants nous enmig de l’estiu. Tot el seu món. L’home lluitava contra el seu món. I perdia. Com tot allò que havia perdut. En un no-res. Com de la nit al dia. No podia dormir. Ni podia viure.

    Per això va decidir. En sentir-se sol va decidir. Perquè encara podia decidir. En un carreró llunyà tenia un cotxe. Vell, atrotinat. Potser el primer que va comprar el matrimoni en un aniversari. Oblidat. Però valent. L’home a dins perquè havia decidit. El va portar cap a fora ciutat. Un camp obert. Havia estat un bosc esplèndid amb vells arbres. Per la seva ordre tallats. També per fer habitatges. L’home sol enmig de la calor.

Per fer el què havia decidit.

    El què havia decidit era donar-se la mort. Igual que en un film de gàngsters. Vist amb l’esposa que digué fredament: “quina manera de morir. Gens elegant. Ufff!”.  L’home no se sentia elegant. No redubtava la mort. Un tub per agafar el gas i portar-lo al cotxe. Totes portes i /finestres tancades. Ell a dins. Aclucats els ulls. Uns instants. Perquè va mirar qui havia obert la porteta. Qui havia obert la porteta li va dir que sortís de l’auto. Amb una estranya autoritat. L’home va contestar “no et conec. Fora d’aquí!”. La Mort va parar el motor. “La que  busques sóc jo”.

    L’home la va  mirar espaordit. No és igual cercar-la que trobar-la al davant, va pensar. Va dir “què vols?. Vens per emportar-me?”. La Mort va somriure. “Bah!” va fer. “Bah, què?” “Ets un imbècil”. “Per què insultes”. Escolta: “Ho tenies tot. Ho has perdut tot. I, ara, tranquil, ;vols marxar”. “I què?” “No és el teu moment”. “Ah, no?”

    La Mort el va agafar pel braç i li va dir: “Fins ara et foties de tot. Ara has de provar altra cosa”. “Ah, si?·. “Sí, a treballar com els altres!”.