“Tu ets tu. Parla! Els déus t’obeiran. Res al món no resisteix aquells que gosen amb un pur coratge desinteressat”, diu el poeta André Velter.
Un poeta que va caure --els seus versos—entre les meves mans a la botiga d’un vell llibreter que fumava tranquil·lament entre fileres de llibres de tota mena. Les paraules del poeta m’han interessat com tota imprecació a aquest déu inconegut que mereix una cosa pitjor que això. En fi, tot depèn de cadascú.
Estic d’acord en la primera línia, és a dir, amb les primeres paraules: “Tu ets tu. Parla!” És el teu dret a la paraula, gran reivindicació de l’enorme decepció del maig del 68 francès, del qual jo, personalment, vaig sortir amb l’ànima ferida per la condició humana. Però m’allunyo del tema. Doncs bé, parla! Ja que tu ets tu. I espera la resposta que vindrà de tu mateix.
Passo a l’última part del raonament. Res no resisteix, res no resisteix el que gosen amb un pur coratge desinteressat. Crec que la frase és massa complexa. Diria gairebé que prové d’un filòsof que pretén conèixer els seus semblants i els imagina capaços de “gosar amb un pur coratge desinteressat”. És molt. Exagera donant a l’home i a la dona el sentit de l’ardidesa, quan és ben evident la seva facilitat per caure sense vergonya o insconscientment a la covardia més conformista. Afegeix la puresa de l’ànima o de l’esperit, imagino, i la del cos és insignificant. ¿Qui és pur a la nostra època, dominada per un individualisme egoista i ferotge? ¿Qui té temps de reflexionar amb lucidesa sobre el camí de puresa si està abocat sorollosament, furiosament, a l’autopista de la vida? Que me’l portin a casa i li oferiré llit i aliment i fins i tot el diner per als seus capricis.
S’hauria de parlar encara del coratge desinteressat. Però passo de llarg d’aquesta qüestió, amb els mateixos interrogants que en el paràgraf precedent. ¿On buscar el desinterès? ¿La indiferència davant les possibilitats reals d’obtenir beneficis amb poc esforç?
Temo que sigui una frase inexacta, situada als nostres temps, encara que escrita amb la millor voluntat del món. D’acord. “Tu ets tu. Parla!” El pitjor ve després. “Els déus t’obeiran.” De quins déus parla, nom de déu? De les desenes de déus mortals dels temps antics? Del déu únic de les nostres religions falsament discretes i fabricades amb la por i la sang?
Tot és sense importància. Com ho ha escrit un novel.lista nord-americà: “Nosaltres, filòsofs i lliurepensadors veiem brillar sobre nosaltres una aurora ben nova en conèixer la notícia de la mort de Déu.”
dissabte, 28 de març del 2009
dissabte, 21 de març del 2009
El vent de la memòria (Digressions literàries)
Igmar Bergmann en un dels seus films: “Només aquell que es pren la vida es posseeix totalment”
Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.
Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?
Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.
Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”
Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.
Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.
Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?
Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.
Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”
Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.
dissabte, 14 de març del 2009
Tres aforismes
Home sentimental i desenganyat m’explica: “Mentre jo pensava en tu, tu pensaves en mi. Què lluny!”.
___
Humanitari i sensible, l’amic proclama: “Una humanitat que per indiferència o covardia, en època no llunyana, va permetre l’Holocaust nazi, no pot fer res més que engendrar injustícies extremes i anihilacions hipòcrites de pobles miserables”.
___
Malalt des de fa temps observa: “Un metge amable, afectuós i humà, és l’excepció insòlita a la raça de petits monstres que es prenen per Déus”.
___
Humanitari i sensible, l’amic proclama: “Una humanitat que per indiferència o covardia, en època no llunyana, va permetre l’Holocaust nazi, no pot fer res més que engendrar injustícies extremes i anihilacions hipòcrites de pobles miserables”.
___
Malalt des de fa temps observa: “Un metge amable, afectuós i humà, és l’excepció insòlita a la raça de petits monstres que es prenen per Déus”.
dissabte, 7 de març del 2009
Tres aforismes
]
L’amic que qualifico de filòsof explica: “Ha de ser nècia la nostra civilització per imaginar possible, després de la mort, una vida eterna que no presenta cap alternativa a un avorriment sense límits”.
___
“Si no hagués decidit ser incinerat a la meva mort voldria ser enterrat en un nínxol. Hi faria posar el nom i una fotografia de quan era infant. En realitat aquest és el que més hi ha perdut en la llarga operació vida-mort”.
___
L’home cínic comenta: “Sento la mateixa indiferència pel destí que m’espera com pels fets o malfets del meu passat”.
L’amic que qualifico de filòsof explica: “Ha de ser nècia la nostra civilització per imaginar possible, després de la mort, una vida eterna que no presenta cap alternativa a un avorriment sense límits”.
___
“Si no hagués decidit ser incinerat a la meva mort voldria ser enterrat en un nínxol. Hi faria posar el nom i una fotografia de quan era infant. En realitat aquest és el que més hi ha perdut en la llarga operació vida-mort”.
___
L’home cínic comenta: “Sento la mateixa indiferència pel destí que m’espera com pels fets o malfets del meu passat”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)