L’home somia que te fred, poc al principi, ja que va acollir el malson sense cap preocupació. Així va anar els primers minuts. Però el fred persistia, augmentava i prenia formes (si en té) molt diferents de les conegudes, Perquè.
Perquè, sobtadament, es va trobar ficat dins d’una nevera de grans dimensions amb la porta fermament tancada i ell gelant-se de cap a peus. Va romandre així un temps que li va semblar llarg, pero, en realitat, només havien estat uns segons. Va respirar profundament i li va semblar que el fred amainava, però va ser una il.lusió vana ja que, al mateix moment, es va trobar en un paratge gelat per on caminava completament nu..
Potser va recòrrer vint quilòmetres esperant trobar el calor necessari, pero, de repent, va caure en un forat obert en el terra glaçat i no va poder sortir per més que demanava auxili i resava als sants del cel en els que havia cregut d’infant. Aleshores, continuant el malson, va pensar deixar el llit on somiava i baixar a la gran sala on la seva esposa estava endormiscada mirant la televisió i davant un enorme foc a terra. Va tenir una idea per fer passar el fred.
Va afegir un munt de branques seques a sobre de les que ja cremaven amb espurnes alegres i va fer un foc que tot ho escalfava. Quan les noves branques ja cremaven amb flames de tots colors, l’home que tenia fred es va posar dintre el foc a terra i va perdre el fred de poc a poc per deixar pas a l’escalfor desitjada. Tanta, tan deliciós el foc que no va adonar-se ni es va despertar del malson quan les seves cendres es barrejaven amb les de les branques seques de l’estiu
dissabte, 30 de gener del 2010
dilluns, 25 de gener del 2010
El llibre
Va trobar el llibre que no havia vist des de feia molt anys entre els llibres nous de la biblioteca que els aplegava dia rere dia. Potser per fer espai el va treure. Un moment entre les mans. Va caure un paper, una carta. I la dona que ja rondava la seixantena la va recollir. La va llegir amb curiositat perquè era una carta d’amor d’altres temps. D’una persona que havia estimat amb passió quan no tenia ni vint anys.
El record va sorgir com un oratge en llegir paraules d’amor, promeses de cor. Va sorgir al mateix temps que la història i els fets d’aquesta història. Molt jove va conèixer per les adreces d’un diari un noi que demanava correspondència des d’un altre país. Van escriure moltes cartes, els projectes van devenir realitats. El noi va fer el viatge i va ser rebut per ella i la família amb tot afecte. Es van enamorar. Cada nit s’ajuntaven a la cambra que li havien destinat. El foc de la passió els cremava i en demanava més. I quan ell va tornar al seu país, van restar les promeses. Uns mesos després ella va anar a l’encontre del noi. També ella va ser ben rebuda i també s’ajuntaven a la cambra par obrir-se a l’amor apassionat .
Mentre tant s’enviaven cartes i llibres. Els que ell rebia en país de dictadura. Ella apreciava els llibres d’art, com el que li havia lliurat la carta d’enamorat que li va portar el record de l’amor. Hi va pensar amb certa obsessió i, de nit, el somni li va donar les imatges del temps passat i la seva bellesa, no les causes de l’oblit que va arribar després de la passió de primer amor. I també el somni li va demanar una nova trobada amb el noi d’aquest amor tants anys després.
Li va escriure per curiositat sense gaire esperança de trobar-lo. L’home s’ho va pensar, però el somni d’una nit el va convèncer de que li agradaria veure la noia que li havia obert el camí de la tendresa i de les emocions. Van decidir trobar-se en el bar d’una capital. Coincidència o no el somni va devenir realitat.
Tots dos hi eren. Tots dos es van veure, observar i, mentre s’allunyaven en silenci, amb decepció i angoixa per la terrible ferida dels anys, com un llampec que fereix, van dir:”¿Aquest és el noi que estimava?”. “¿Aquesta és la noia de qui em vaig enamorar?”
El record va sorgir com un oratge en llegir paraules d’amor, promeses de cor. Va sorgir al mateix temps que la història i els fets d’aquesta història. Molt jove va conèixer per les adreces d’un diari un noi que demanava correspondència des d’un altre país. Van escriure moltes cartes, els projectes van devenir realitats. El noi va fer el viatge i va ser rebut per ella i la família amb tot afecte. Es van enamorar. Cada nit s’ajuntaven a la cambra que li havien destinat. El foc de la passió els cremava i en demanava més. I quan ell va tornar al seu país, van restar les promeses. Uns mesos després ella va anar a l’encontre del noi. També ella va ser ben rebuda i també s’ajuntaven a la cambra par obrir-se a l’amor apassionat .
Mentre tant s’enviaven cartes i llibres. Els que ell rebia en país de dictadura. Ella apreciava els llibres d’art, com el que li havia lliurat la carta d’enamorat que li va portar el record de l’amor. Hi va pensar amb certa obsessió i, de nit, el somni li va donar les imatges del temps passat i la seva bellesa, no les causes de l’oblit que va arribar després de la passió de primer amor. I també el somni li va demanar una nova trobada amb el noi d’aquest amor tants anys després.
Li va escriure per curiositat sense gaire esperança de trobar-lo. L’home s’ho va pensar, però el somni d’una nit el va convèncer de que li agradaria veure la noia que li havia obert el camí de la tendresa i de les emocions. Van decidir trobar-se en el bar d’una capital. Coincidència o no el somni va devenir realitat.
Tots dos hi eren. Tots dos es van veure, observar i, mentre s’allunyaven en silenci, amb decepció i angoixa per la terrible ferida dels anys, com un llampec que fereix, van dir:”¿Aquest és el noi que estimava?”. “¿Aquesta és la noia de qui em vaig enamorar?”
dissabte, 9 de gener del 2010
El bes
L’home ja havia passat dels seixanta anys i tenia un dormir molt lleuger. Es despertava cada dia entre les quatre i les cinc de la matinada i, després de beure un vas d’aigua, tractava d’adormir-se. Hi arribava sense dificultat i tenia cada nit el mateix somni. Passejava per la fira del poble, buscava el lavabo on trobava el gat gris i gentil. L’agafava dolçament i el treia abans de rentar-se les mans. Després anava al dormitori i descansava una estona.
La nena —dotze o tretze anys— li acariciava el rostre i el desvetllava amb un somriure. Ell també li somreia i prenia entre les seves les mans de la noieta. S’alçava i la seguia cap a l’aldarull de la fira, caminant juntets cap a la sortida després de comprar una bella joguina que ella prenia amb les boniques mans. Una vegada fora ell besava les galtes de la noieta i cadascú marxava pel seu costat.
Va arribar el dia de l’acomiadament. Ell va agafar el cotxe cap a la capital, però només arribar a l’autovia un altre cotxe es va posar al costat del seu. L home va mirar a l’exterior traient el cap perillosament i els seus ull admirats van veure el rostre de la noieta –que ja no tenia dotze o tretze anys—que l’observava amb ulls enamorats. Aproparen els rostres i va sorgir el bes més tendre, més apassionat que l’home havia mai rebut i donat. Va ser llarg i bell però, com que els autos es van allunyar, ells també s’allunyaren emportant, sobre tot ell, un record meravellós que el perseguia tota la jornada.
L’home va explicar el somni a la seva esposa, que li va preguntar:
--Cada nit?
--Sí, cada nit i cada nit és més deliciós.
L’esposa va fer un crit ofegat de gelosia. Una forta i folla gelosia de que ella mai no havia rebut un bes com aquell. Aleshores va decidir això:
Va aconseguir una nit penetrar en el somni del marit i al moment del bes amb la noieta va donar un cop de volant i, el cotxe estimbat, va fer tres o quatre tombs i es va immobilitzar al peu d’un rierol alegre d’aigua fresca, rodejat de flors de tots colors.
La nena —dotze o tretze anys— li acariciava el rostre i el desvetllava amb un somriure. Ell també li somreia i prenia entre les seves les mans de la noieta. S’alçava i la seguia cap a l’aldarull de la fira, caminant juntets cap a la sortida després de comprar una bella joguina que ella prenia amb les boniques mans. Una vegada fora ell besava les galtes de la noieta i cadascú marxava pel seu costat.
Va arribar el dia de l’acomiadament. Ell va agafar el cotxe cap a la capital, però només arribar a l’autovia un altre cotxe es va posar al costat del seu. L home va mirar a l’exterior traient el cap perillosament i els seus ull admirats van veure el rostre de la noieta –que ja no tenia dotze o tretze anys—que l’observava amb ulls enamorats. Aproparen els rostres i va sorgir el bes més tendre, més apassionat que l’home havia mai rebut i donat. Va ser llarg i bell però, com que els autos es van allunyar, ells també s’allunyaren emportant, sobre tot ell, un record meravellós que el perseguia tota la jornada.
L’home va explicar el somni a la seva esposa, que li va preguntar:
--Cada nit?
--Sí, cada nit i cada nit és més deliciós.
L’esposa va fer un crit ofegat de gelosia. Una forta i folla gelosia de que ella mai no havia rebut un bes com aquell. Aleshores va decidir això:
Va aconseguir una nit penetrar en el somni del marit i al moment del bes amb la noieta va donar un cop de volant i, el cotxe estimbat, va fer tres o quatre tombs i es va immobilitzar al peu d’un rierol alegre d’aigua fresca, rodejat de flors de tots colors.
dissabte, 2 de gener del 2010
Els nervis
La dona ja no pot suportar la situació. Des de fa temps. Dese fa temps sempre el mateix. Les mateixes coses, els mateixos fets, les mateixes paraules, el mateix malcarat home.
La dona té els nervis desgavellats, tremola, plora, el malson de cada nit, la histèria de tots els jorns. Se li crema el sopar i es crema els dits, l’espòs l’apunyega i a la sala d’urgències només li guareixen les ferides del cos. I altra vegada a casa per no saber on anar, la mateixa situació que no pot suportar des de fa temps.
L’home és mort. A la banyera. La sang se’n va pel foradet fent un glu-glu llaminer mentre l’home cada cop més blanc, més lletós. A bocinets. Molt petits. Amb les tisores de la cuina i les de cosir, amb molta cura com si no volgués fer-li mal.
Uns mesos després, condemnada a vint anys de presó. La dona ja no té nervis, completament sortida d’aquella situació, de les mateixes coses, dels mateixos fets, del mateix malcarat home.
La dona té els nervis desgavellats, tremola, plora, el malson de cada nit, la histèria de tots els jorns. Se li crema el sopar i es crema els dits, l’espòs l’apunyega i a la sala d’urgències només li guareixen les ferides del cos. I altra vegada a casa per no saber on anar, la mateixa situació que no pot suportar des de fa temps.
L’home és mort. A la banyera. La sang se’n va pel foradet fent un glu-glu llaminer mentre l’home cada cop més blanc, més lletós. A bocinets. Molt petits. Amb les tisores de la cuina i les de cosir, amb molta cura com si no volgués fer-li mal.
Uns mesos després, condemnada a vint anys de presó. La dona ja no té nervis, completament sortida d’aquella situació, de les mateixes coses, dels mateixos fets, del mateix malcarat home.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)