El retorn

El poble era gran però no arribava a ciutat com algú voldria. El poble tenia un encant particular. Com particulars eren els seus habitants. Molt tancats. Conservadors. Dominats per la religió. Al mateix temps xerraires. Els homes al cafè. Les dones a casa. De l’una o de l’altra, en petites reunions. Quan posaven l’ull en aquell o aquella que desviava del recte camí, les crítiques més estrafolaries sorgien com a coets i petaven per tot arreu.

La noia, molt jove, tenia un esperit independent. Respectava la família però no estava d’acord. En res. En les seves sortides. En el vestir. Si parlava. En la lectura. Havia escollit amic i amigues. Pocs. Però eren com ella. És clar, la crítica. Dura. Malpensada. Gairebé assenyalada amb el dit. Sí amb les mirades i les paraules. Pobres pares, exclamaven. Família desgraciada, reblaven. Noia indòcil. Rebel. No sembla d’aquí, deia l’altra. Efectivament, la noia d’esperit independent no era d’aquí. O poc temps. Perquè va marxar.

Va marxar sense prevenir. Ningú no sabia on era. Mentre, passaven els anys. Va viure la vida com bé li semblava. Ningú no l’assenyalava amb el dit. No la criticaven. Va viure una vida jove i va consumir la joventut. El temps. Malferida. Sense la força. Sense rebellia. Malalta d’estranya malaltia. No s’ho va pensar. Va tornar al poble que tenia un encant particular. Va tornar i no el va trobar, aquest encant.

Ja era ciutat. La noia no va oblidar. Ella havia estat oblidada. Només la Dama Negra l’esguardava. Ja que havia tornat. Tot era diferent. Aquell carrer llarg. Aquells barris i les placetes amb carrerons. No hi havia gent jove. La ciutat estava lluny del somni. El refugi, la vella casa dels avis. Vella com la vella casa. Se sentia vella. Sola. Amb el record de la joventut rebel. Que la va ferir. Amb un dolor que desconeixia. Només la Dama l’esguardava. Impertorbable. Pacient.

La noia d’abans va retrobar el coratge de dona envellida. Va foragitar el record. Va cridar la realitat. La vida d’ara. Per allargar la vida d’abans. Va cantar. Va riure. Va somriure a la gent d’ara. Amb paciència. Que no tenia la Mort. Les amigues noves l’admiraven, l’acompanyaven pel vell poble. L’alegria al cor de totes. Mofaven la ciutat que no coneixien. La felicitat retornada. Amb els carrers estrets i els balcons amb flors.

Renaixia a la vida la noia d’abans. La mateixa vida en una altra vida. Independent. Sense por amb els amics escollits. Sense por d’aquella que la criticava. I volia la vida. I tenia la vida.

La Dama Negra, desesperada, va marxar.

El temps

La vida és la filla predilecta del Temps.

La vida, per a l’infant, al costat del bell passeig.

Un passeig amb bells arbres als costats.

Les fulles dels arbres ja tombaven pel passeig.

La vida de l’infant va començar al seu costat.

El país en foc i sang per l’odi entre germans.

La vida del jove en misèria moral i opressió.

l bell passeig amb homes i dones al capvespre.

La vida, filla preada del Temps, no cessava.

L’home jove va besar la noia i l’estimava.

Un dia es va absentar de la noia i del passeig.

Anys del Temps van córrer darrera l’home.

L’home corria cap a altres llocs, altra gent.

També país llunyà, amb el treball i el goig.

Enyorava el bell passeig amb els arbres bells.

Podria dir, en la llunyania, demano poc a la vida.

I ha de dir, sense orgull, la vida m’ha donat tant.

Ha de dir també la vida té coqueteries absurdes.

Al poble amb la calor troba els amics i parla.

Afecte i acritud que ve dels temps del foc i sang.

L’home somriu, troba els amics i parla lliure.

No oblida els bell passeig enyorat i el visita.

Descuidat, sense homes ni dones, arbres tristos.

Fiblada al cor perquè no oblida el bes i l’amor.

S’allunya altra vegada i el cor oblida el passeig.

Va al país llunyà amb el treball i menys goigs.

La nostàlgia és mala consellera per l’home gran.

El record també. Cendres del temps de foc i sang.

Encara calentes que ningú no té ànim d’apagar.

Demano poc a la vida, la vida m’ho ha robat.

La vida m’ho ha robat tot, excepte la paraula.

L’home passeja, solitari, pel passeig descurat.

Obre la paraula al record i a l’altre temps. Feliç?

El somriure

Anava pel carrer estret i per la vorera encara més estreta.

Anava distret amb els pensaments que eren agradables.

Al seu encontre una noia. Una noia que semblava lletja.

Es van apropar. La noia de cabells negres i era menuda.

La va veure de més a prop. Ulls vius. Mirada inquieta.

La va mirar i encara semblava més lletja. La va mirar.

La noia no va refusar la mirada de qui donava la mirada.

La mirada ja no semblava inquieta. Tenia malenconia.

Malenconia que portava de cor endins i era la mirada.

Molt a prop va pensar donar un somriure a la noia lletja.

La noia lletja volia atraure la mirada de qui la mirava.

Sabia necessaris uns ulls amables que li donessin vida.

La vida no era amable amb la noia de sempre lletja.

Temia, com sempre, la mirada que venia de tan lluny.

Fugissera, inhòspita, plena de desdeny, lletja com ella.

Anava per la vorera estreta i la noia lletja el mirava.

Aleshores ell va somriure, un somriure llarg, fraternal.

Com un bon dia que sempre la noia lletja havia volgut.

La mirada de la noia lletja va somriure al somriure.

Amb els llavis tan tendres, delicats. Ho canviaven tot.

Ho van canviar a la noia lletja amb tant gentil somriure.

Ell anava per la vorera estreta ja al costat i somreia.

La noia lletja ja no era la noia lletja que ja era al costat.

Ja no era lletja per la gentilesa del somriure de l’altre.

Potser el primer somriure que treia tota la malenconia.

La fugida de la malenconia va treure també la lletgesa.

La lletgesa de la noia que va somriure, que va somriure.

Un cor

Família de classe mitjana que s’havia enriquit la força del treball i de l’esforç.. L’avi, en morir, ja va deixar una petita fortuna. El pare va aprofitat les circumstàncies favorables i la va augmentar. Es podria dir que ara eren rics, molt rics. El fill va ser bon col.laborador del pare per fer diners. No sabia gastar-los. Era ja un home poc sociable, adust, de pocs amics. Que també eren com ell. Gran diferència d’edat amb la germana petita, la petita, com li deien tots, que tenia quinze anys.

Quinze anys que li havien portat tot el que podia desitjar amb uns pares tan generosos amb ella com avars amb els altres. De petita va tenir professors particulars que vans constatar, l’un després de l’altre, el caràcter brusc, imprevist i arruixat de la noia. Va continuar els estudis en instituts amb desgana intel.ligent. Aprofitava el que volia. Els nois, per la seva bellesa, estaven enamorats, sense èxit de la noia rica i de mal geni. Els nois s’allunyaven entristits i enamorats.

No entristit però sí enamorat un noi amable, sensible i gentil. Havia conegut la noia rica i arruixada a la platja de moda. Tot l’estiu va ser el seu company. Ella, per moments, somreia, semblava correspondre la gentilesa del noi enamorat. Ell, per moments, estudiava el caràcter de la noia per qui sospirava d’amor. Ella era imprevisible. Després d’una dolça nit, trepitjava aquest amor. Amb desimboltura, amb somriure maligne. I un cop i altre cop. Amb el temps i l’adéu, el noi entristit va pensar un cor de pedra en una noia tan jove.