L’ESCENARI, II de II Entre la vida i la mort

La folklòrica actua a la TV. No ho fa ni millor ni pitjor que la darrera vegada. El presentador li demana a qui voldria dedicar el nou èxit. La cantant, amb veu enyoradissa i llàgrimes als ulls, exclama:
--Al meu marit mort que m’estarà oblidant!
=========
El tribunal era tan sever que va condemnar l’home que havia robat una taronja a la pena de crucifixió.
“En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant!.
=========
La dona, bella i sublim, va seduir el Temps.
El Temps, obligat i amorós, es va parar als seus peus.

L’ESCENARI, I de II Entre la vida i la mort

L’home, ingenu i seductor, va seduir la vida.
La vida, ufanosa i agraïda, li oferí la eternitat.
=========
--T’estimo –diu la dona amb veu tremolosa, l’esperit ple de passió. i fa de l’home el seu esclau.
===========
El mort va dir a la morta: “T’estimaré tota la vida eterna”.
===========
Després de la mort de l’amant, la dona va adonar-se del tràgic error: qui devia ser assassinat era el marit.

L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. V/V

No va ser dolor sinó una sensació particularment insòlita la que el va pertorbar dotze dies després de la tornada a la llar. Ho va sentir en llevar-se. Com si hagués perdut pes, com si surés, com si, durant la nit, s’hagués desinflat. La primera impressió va ser la de buidar-se, el primer rampell el de pesar-se. Però era el mateix de semopre, e de n haver perdut els tres quilograms guanyats a les illes. El copiós esmorzar, menjat de mala gana, no va procurar benefici a la seva malcarada situació i va tenir el bon criteri de no precipitar-se cap al consultori del seu amic, Perquè tan malèvola impressió va persistir només sis o set hores i, després, ja va poder donar el vist i plau a les seves vitals necessitats vitals.

Pere Cardeu, secretament, temia una nova escomesa de tan estranya malaltia. Ho havia discutit amb el doctor Puisabater i el pacte va ser el següent: en cas de recaiguda , l’advocat seria internat a l’Hospital Mater Dolorosa, de Boston, USA, fins que els eminents especialistes no concretessin el diagnòstic.

Al començament, Pere Cardeu no tenia idea de si encara estava despert o de si ja
dormia. Havia sopat, prenia el cafè al salonet. Les imatges del televisor es bellugaven davant dels seus ulls cada cop més borroses. Si l’esposa o la filla li parlaven, no els comprenia les paraules ni sabia si estaven prop d’ell. Al cap de poc va endevinar que, lluny de caure en el son, romania despert. No tan sols la visió era imprecisa, sinò que el pensament, les idees, la voluntat, els sentiments estaven encerclats per una estrambòtica, pesada i inquietant boira. Tot era boira al seu entorn i al seu interior. Els records també, enmig de la boira compacta.

Va voler fixar la memòria en un fet concret i repetit: el trajecte en automòbil de casa al despatx. Es veia caminar fins al garatge, com prenia l’ascensor, com el cotxe arrencava, com sortia al carrer, sentia la fragor de la circulació, mirava els semàfors, intentava... Tot estava envoltat per la boira pertorbadora. Més encara ell, Pere Cardeu era boira, tot just boira.
...

Es va despertar en una cambra magnífica- Va creure’s , un moment, que era un dels sumptuosos hotels de luxe que tant bé coneixia. Però els cambrers i les cambreres anaven amb bates blanques. Xiuxiuejaven al seu costat sense adonar-de que ja havia sortit de la boira. Va oir clarament una veu:

--L’aparell no pot equivocar-se.

Un petit silenci de l’auditori. La mateixa veu.

--Li ha sortit un ull de poll a l’ànima.

L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. IV/V

La tarda del dijous Pere Cardeu s’assegué en una confortable butaca amb ganes de reposar els músculs després d’una extenuant sessió gimnàstica. Només de deixar la natgera al seient va sentir la penetració freda i metzinosa d’un implacable fibló en la part més carnosa del seu cos que ja començava a cobrir-se d’ensunya. Va emetre un esgarip esgarrifós,, ja que el verí, segons ell, es passejava per tot l’organisme. El patiment actual no tenia res a veure amb el que podia haver imaginat l’advocat. La barbàrie nazi, els suplicis xinesos, la inquisició refinada, haurien estat un dolç pastís comparats amb el turment que, per les autopistes de la seva carn i nervis, es traslladava completíssim als confins més inaudits del seu ésser.

El van portar exànime al servei d’urgències d’un gran hospital de la ciutat. Mans curosos el van desvestir, ulls experts el van observar, aparells supersofisticats el van examinar hores i hores cercant la centella que l’afollava. L’advocat va parlar de “centella” en un instant lúcid entre el retorn del desmai i els ràpids efectes de l’anestèsia. Aquesta va ser necessària per escodrinyar millor els orígens d’un mal tan estrany. Que no van trobar, per cert. “Negatiu, negatiu” repetien els robots que, en principi, havien de diagnosticar la causa del martiri de l'il·lustre lletrat.

Dos dies després una flamant ambulància el va portar a casa seva amb una ferma recomanació del consell de metges: tres setmanes de vacances a les Antilles on la brisa marina i tònica equilibra els efectes del sol tropical. Pere Caldeu i esposa van emprendre el viatge tot seguit. I s’ho van passar “horriblement bé”, va dir la dona encara que no reflectia fidelment l’opinió del marit. Aquest, de tant en tant, més sovint del que hauria volgut, recordava amb horror l’instant en que va penetrar en tot el seu cos el maleït fibló que els preclars doctors no van saber trobar, la qual cosa constituïa el primer enigma de la seva vida prou prolífica a desxifrar-ne. I si no “horriblement bé” com deia l’esposa, van tornar a la ciutat bronzejats, somrients i amb muntanyes de presents.