dissabte, 31 de desembre del 2011

El vestit

Una tradició familiar com tantes tradicions.

La família la respectava des de generacions.

Les noies de la família esperaven la tradició.

Això volia dir que esperaven el casament.

El nuviatge les esperava. El noi escollit també.

Llargues nits per a elles, dies de desesper curts.

Les hores de festeig, sempre primers temps.

Parlaven, discutien, feien plans pel casament.

Poques noies arribaven verges al matrimoni.

Algunes, poques, arribaven verges al matrimoni.

Les noies amb boja il.lusió pel vestit de bodes.

El vestit venia de lluny, més enllà de la besàvia.

El vestit a l’armari, embolcallat per les bestioles.

Airejat i perfumat dies abans de les noces.

La noia escala avall amb vestit de princesa.

Princesa àvida de mirades d’admiració.

Que eren moltes, amb els anhels de felicitat.

El nuvi també, amb ganes de traure el vestit.

Vestit per al pròxim casament per fer princesa.

Era família nombrosa de molts casaments.

Que se cel.lebraven amb gran pompa i deliri.

La noia no tenia aficions matrimonials.

Ni consells de la mare. Consells de l’àvia.

Consells de les tietes, totes casades i princeses.

Res a fer. Ni monja ni casada, repetia la noia.

Ni nuviatge ni somnis de mare amb filles.

Filles per casar amb el bell vestit de núvia

Era feliç amb els llibres de la biblioteca.

Era feliç amb les brodaries fines i delicades.

Era feliç amb les passejades romàntiques.

Només un desig que va dir a la tieta preferida.

Al cap de més anys realitat d’aquest desig.

Ser enterrada amb aquell magnífic vestit.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Un dinar de Nadal

El patriarca dictador. Cinc fills, tres dones i dos homes. Tots casats. Excepte el fill petit. Que va fugir de la casa feia anys. Rarament acudien a la mansió del patriarca. Només per Nadal. La cuinera preparava un festí. El patriarca no volia nets perquè no tolerava els crits dels pares ni els plors del nens. El fill petit, cosa rara, assistia al banquet de Nadal des de feia tres anys. Amb desgana perquè sempre acabava amb disputes. Amb el pare i els germans i l’esposa del fill gran.

Primer les abraçades i els petons. El vi generós ofuscava l’escàs afecte entre els assistents. Sempre era així, amb les imposicions del Patriarca dictador que contribuïa al desordre. La dona del germà gran es disputava amb les cunyades. El segon fill volia calma i els seus laments es perdien sota les veus agudes de les dones. La pròpia esposa el feia callar. Es refugiava, com els altres, en l’alcohol. Tots es disputaven l’herència, tots volien fer mèrits davant del Patriarca que detestaven. Mai havia tingut paraules amables, mai una carícia. Sempre l’amenaça, sempre el càstig. Tots ho pensaven i per això la disputa per minúcies. Per això tots cridaven. En un esvalot esgarrifós entre ells. L’acusació als llavis. Els ulls en sang d’irritació Només el fill petit, ple de fàstic manifest, optava pel silenci. Menyspreu en la mirada. Volia fugir però la temptació del final el mantenia, observador estoic, el mantenia clavat a l’extrem de la taula. La vella mare repetia una i altra vegada que era Nadal, que era dia de pau, que tots eren família.

El patriarca li va clavar una bufetada i li va dir que callés o anés a la cambra a plorar.

I, sense importància, la bullícia continuava. Herència, diners, finques, la mansió esplèndida. Qui cridava més. Tan insuportable que el fill petit va sortir.

Però va tornar. La Dama Negra l’acompanyava. La cridadissa continuava i el Patriarca se’n reia i gaudia de l’espectacle odiós. El súmmum. El germà petit va treure de sota l’abric una metralleta i els trets, després d’uns instant de brogit, van imposar el silenci espantós de l’agonia i de la mort. Tots, el primer va acabar amb la riota del Patriarca. Els altres amb la cara sobre l’àpat refredat o tombat sobre una espatlla inerme. Tanta sang en el terra que la Dama Negra, amb fàstic, va anar cap a la porta.. El germà petit amb la mirada barreja d’estupor i plaer. Tota la família immòbil. La Dama amb mirada joiosa. Va observar el germà petit i li va dir:

--Gràcies per l’ajuda!

dissabte, 17 de desembre del 2011

El túnel

L’home ignorava, des de dies, on es trobava.
Tampoc s’havia acostumat a l’extrema foscor.
Feia temps d’aquesta estranya i singular situació.
Tot i així ignorava igualment on es trobava.
Tot i així dubtava en allò que havia de fer.
Havia de fer, una o altra cosa. Sortir del túnel.
L’home va meditar. Meditant va veure una cosa.
Que no podia decidir. Que tot ja era decidit.
Va caminar a les palpentes a dreta i esquerra.
Tot era igual en la foscor. Tot igual per a ell.
Va caminar a les palpentes, la mà a la paret
La paret era freda. Metall o plàstic gèlid.
La paret el guiava. Va caminar una estona.
Cansat, va seure al terra. Aixecat altra vegada.
Va caminar fins que va trobar una porta.
Una porta que va obrir sense dificultat.
Va mirar poc a poc i va veure l’obscuritat.
Va continuar. Molta estona ma en la paret.
Una altra porta. Que va obrir amb facilitat.
Va mirar i va veure pitjor que l’obscuritat.
No va tancar. Allò què veia era l’angoixa.
Ell treballant en un una cella tancada.
Només una finestra amb llum esmorteïda.
Només ell treballava. Els altres immòbils.
Cadàvers dels homes que havien estat.
Amb la porta oberta, va córrer pel passadís.
L’horror l’empaitava. La por l’empaitava.
L’home corria i després va caure al terra.
En aixecar-se ja no va veure cap porta.
Mirava endavant. Volia la diferència.
Però tot era igual. La foscor, la paret.
Tot igual pel fosc i maleït passadís.

dissabte, 10 de desembre del 2011

El somriure

Anava pel carrer estret i per la vorera encara més estreta.

Anava distret amb els pensaments que eren agradables.

Al seu encontre una noia. Una noia que semblava lletja.

Es van apropar. La noia de cabells negres i era menuda.

La va veure de més a prop. Ulls vius. Mirada inquieta.

La va mirar i encara semblava més lletja. La va mirar.

La noia no va refusar la mirada de qui donava la mirada.

La mirada ja no semblava inquieta. Tenia malenconia.

Malenconia que portava de cor endins i era la mirada.

Molt a prop va pensar donar un somriure a la noia lletja.

La noia lletja volia atraure la mirada de qui la mirava.

Sabia necessaris uns ulls amables que li donessin vida.

La vida no era amable amb la noia de sempre lletja.

Temia, com sempre, la mirada que venia de tan lluny.

Fugissera, inhòspita, plena de desdeny, lletja com ella.

Anava per la vorera estreta i la noia lletja el mirava.

Aleshores ell va somriure, un somriure llarg, fraternal.

Com un bon dia que sempre la noia lletja havia volgut.

La mirada de la noia lletja va somriure al somriure.

Amb els llavis tan tendres, delicats. Ho canviaven tot.

Ho van canviar a la noia lletja amb tant gentil somriure.

Ell anava per la vorera estreta ja al costat i somreia.

La noia lletja ja no era la noia lletja que ja era al costat.

Ja no era lletja per la gentilesa del somriure de l’altre.

Potser el primer somriure que treia tota la malenconia.

La fugida de la malenconia va treure també la lletgesa.

La lletgesa de la noia que va somriure, que va somriure.

dissabte, 3 de desembre del 2011

La veu de l’home

L’amic comenta: “Malauradament hi ha sempre una serp al paradís”

---

El jove company s’asseu al meu costat i m’explica:”He perdut l’amor. Pitjor ens hem perdut ella i jo quan encara no haviem deixat d’admirar-nos i de sorprendre’ns”.

---

Amb una altra mena d’experiència l’home fa: “La vida no pertany pas als que busquen sinó als que troben”.

---

Confessa que ha dit a l’esposa d’un amic: “Ja pots estar ccontenta a la vida perquè només et falla el marit”.

---

Enemic violent de la pena de mort diu: “Qui l’ha inventat la pena de mort, aquell sí que mereix la mort”.

---

“Què fas aquí sol –-li pregunto—“Escolto música”. “Tant t’agrada? “Sí, m’agrada, però ho faig sobretot per eliminar les toxines de l’ànima”.

dissabte, 26 de novembre del 2011

La veu de l’home

Com si fos una pregunta diu l’home:” Hi ha qui agraeix a Déu els beneficis rebuts. Hi ha qui el maleeix pels infortunis arribats. És el mateix Déu? Som els homes tan diferents?”.

---

Un amic explica: “Els babaus es van extasiar quan l’home va arribar a la Luna... I els poetes?”

---

Una nota d’humor: “Si els rellotges del món es paressin, el temps seguiria volant, però quina confusió!”.

---

“Vet aquí el meu pensament --diu l’home--: Sofrir les inclemències de la vida, suportar les injustícies i el dolor cruel i romandre impassible. Mereix que la mort passi de llarg”.

---

Ve i fa com si res: “S’ha de temptar la mort. No cal esperar que ella prengui sempre la iniciativa”.