El vell somni revenia gairebé totes les nits des que vivia sol. Sense família, l’esposa havia mort anys enrere. L’home va optar per quedar-se a la casa de sempre. Era el seu refugi i era l’indret on esperava la bella noia del somni. Que li donava la pretesa felicitat. I el record de la seva joventut. Que era, també, el de la noia, jove i alegre d’aquells temps passats.
Tots dos vivien al mateix poble. Ella a un extrem de l’ enyorat carrer major, ell a la part oposada. Tenien la mateixa edat, setze o disset anys. Ell n’estava enamorat. Ella es va enamorar d’un noi més gran. Divuit, dinou anys. Tots dos eren de família humil. El noi ambiciós. La noia només pensava en l’amor. Amor que va durar fins que el noi va conèixer una noia de família rica. Amb qui es va casar un parell d’anys després. Amb gran tristesa la noia bella va fugir del poble per treballar a la capital.
L’home que tenia el somni va continuar enamorat. Fins i tot quan la noia bella va trobar un home que li va donar felicitat i
quatre fills. Després, com ironia del destí, el marit va morir encara jove. La noia bella i intel.ligent va treballar i va ocupar-se del fills. Que ja eren grans. Quan l’home del somni va optar per quedar-se a la casa de sempre per esperar la bella noia del somni.
Que revenia totes les nits, el somni. La noia bella i intel.ligent s’havia enamorat del noi enamorat. I eren feliços. I van viure junts. I encara més feliços en l’etern enamorament. I, primer, van anar a veure els pares per dir que estimaven la vida, que estimaven tothom, els pares, els germans, els amics, la gent. I els viatges. I tot el que veien en els viatges. I el retorn a la llar feliç que havien creat amb el seu amor. Però.
Però l’home, en despertar, quedava amb el desesper per l’amor feliç i la noia morta. Quedava orfe de dolça companya. Tan trist, que cridava la mort. Per retrobar la noia morta feia anys i anys i només revenia en somni. Cridava la mort. I la Mort el va trobar en llàgrimes. El Somni també el va trobar en llàgrimes. Mort i Somni, commoguts, van posar-se d’acord: l’ardent desig de l’home era una neciesa. I li van parlar. “Com vols trobar la noia morta si tu no ets mort?”, va dir la Mort. I el Somni va afegir: “Només en somni pots retrobar la noia estimada”. Dir i repetir. I l’home va acceptar el consell mentre La Mort i el Somni somreien. Viure i somiar. Per la felicitat de sempre. L’home enamorat esperava la nit i la noia bella i intel.ligent. Després.
Després la Mort i el Somni van anar per feina.
dissabte, 26 de març del 2011
dissabte, 19 de març del 2011
Donació
Era una parella com tantes altres. Tots dos recordaven, sense inquietud, anys passats en què sentien més afecte. Per no dir passió. Com dos companys. Que ja han arribat a la cinquantena. I encara tenien vida pel davant. Potser no l’aprofitaven. Segurament no en sabien. Vagi a pensar...
Tampoc ho sabia el temps. Que passa sense adonar-se. Sense adonar-se’n ell mateix. Però fa malbé tantes coses. Més de les que arranja. Amb indiferència de tothom. També la parella com tantes altres. Que, poc a poc, amb astúcia. En silenci. Perdia el plaer de viure. Per trobar aquella poca cosa sense valor. Ell, sobre tot, va desaprendre la tendresa, la prudència dels sentiments. Mirada si no hostil, displicent. Paraula silenciada. Per discussions.
Discussions lamentables. Inútils i feridores. Insignificants. Que foradaven els records. Els trossejaven. La parella. Ell i ella havien oblidat lentament aquells anys passats que es nodrien d’afecte. Sense futur segurament. Potser sense present.
L’home va llegir una notícia. El suïcidi de dos vells amants. Enamorats fins al darrer moment. Per no viure una vida indigna. Que havia estat plena d’amor, d’il.lusions. Per ells. Per la vida. Pel futur que empetitia amenaçador. Els anys, la fugida de tanta bellesa. La solitud d’aquell que no acompanyava l’últim moment de l’altre. Morts al mateix temps. Sobre el vell llit de sempre. Amb el bes darrer. Amb la mateixa passió d’una llarga vida. L’adèu a la vida amb el somrís als llavis.
Aleshores l’home cansat de la discussió quasi permanent va proferir un crit final: “com ells donaria la vida”. Una i altra vegada. Davant la companya amb llàgrimes als ulls, que li impedien veure les llàgrimes de qui “volia donar la vida” per ser com els vells suïcidats.
La Dama Negra sempre a l’aguait. Va oir aquelles paraules. De l’home que ja no era company. Que exclamava sovint aquella frase airada: “com ells donaria la vida”
La Dama Negra se’l va emportar: “Dona’m a mi, carall, la vida!”
Tampoc ho sabia el temps. Que passa sense adonar-se. Sense adonar-se’n ell mateix. Però fa malbé tantes coses. Més de les que arranja. Amb indiferència de tothom. També la parella com tantes altres. Que, poc a poc, amb astúcia. En silenci. Perdia el plaer de viure. Per trobar aquella poca cosa sense valor. Ell, sobre tot, va desaprendre la tendresa, la prudència dels sentiments. Mirada si no hostil, displicent. Paraula silenciada. Per discussions.
Discussions lamentables. Inútils i feridores. Insignificants. Que foradaven els records. Els trossejaven. La parella. Ell i ella havien oblidat lentament aquells anys passats que es nodrien d’afecte. Sense futur segurament. Potser sense present.
L’home va llegir una notícia. El suïcidi de dos vells amants. Enamorats fins al darrer moment. Per no viure una vida indigna. Que havia estat plena d’amor, d’il.lusions. Per ells. Per la vida. Pel futur que empetitia amenaçador. Els anys, la fugida de tanta bellesa. La solitud d’aquell que no acompanyava l’últim moment de l’altre. Morts al mateix temps. Sobre el vell llit de sempre. Amb el bes darrer. Amb la mateixa passió d’una llarga vida. L’adèu a la vida amb el somrís als llavis.
Aleshores l’home cansat de la discussió quasi permanent va proferir un crit final: “com ells donaria la vida”. Una i altra vegada. Davant la companya amb llàgrimes als ulls, que li impedien veure les llàgrimes de qui “volia donar la vida” per ser com els vells suïcidats.
La Dama Negra sempre a l’aguait. Va oir aquelles paraules. De l’home que ja no era company. Que exclamava sovint aquella frase airada: “com ells donaria la vida”
La Dama Negra se’l va emportar: “Dona’m a mi, carall, la vida!”
dissabte, 12 de març del 2011
Dignitat
L’home tenia uns cinquanta anys i sempre havia viscut amb els seus pares.
La Dama Negra rondava pel gran hospital per visitar tots aquells als que posava la mà per primera i última vegada. Tots es resistien al contacte amb irritació o bé, alguns, amb esverada resignació. No volien morir.
L’home treballava de paleta. Amb molta feina aquella últims anys.
L’home havia tingut un horrible accident. Va caure des d’un tercer pis d’un immoble en construcció i es va trencar, entre altres, les vèrtebres de la cervical. Va quedar paralitzat. Podia parlar, escoltar i mirar el sostre. Veure el mar. Pujar a la més alta muntanya. Sempre els mateixos pensaments. D’home que no podia realitzar-los. Mentre va viure a casa dels pares.
La Dama Negra havia passat de llarg després d’haver-lo observat les primeres hores.
L’home va ingressar a un hospital governat per religioses a la mort dels pares. Va quedar sol sense família ni amics.
La Dama Negra l’havia oblidat.
L’home no havia oblidat la Dama Negra des dels primers dies de l’accident. Van coincidir a l’hospital mesos després de ser-hi ingressat. L’home detestava l’hospital. L’ordre que regnava. Sense cap somriure. Ni paraula agradosa- L’home perdia els somnis. Ja no veia el mar. No anava a la més alta muntanya. Ni el petit agraïment per la petita vida que començava a maleir. No volia la vida. Aquesta miserable vida.
La Dama Negra es va assabentar que l’home havia declarat als metges la seva voluntat de morir. Ni viure en aquestes condicions. Amb excuses d’ètica professional, s’hi van negar rotundament. Ho havia pregat a les religioses amb forta convicció i amb raonades justificacions. Després de consultar-ho als bisbes una i altra vegada, les religioses de l’hospital s’hi van oposar amb les raons que venien, segons elles, de dalt de tot.
L’home plorava de ràbia sense acabar les llàgrimes ni la ferma voluntat de morir. Ho va dir a la Dama Negra. Que no va dubtar en veure el seu patiment.
La Dama va tornar amb vials de feno barbital a l’habitació de l’home. Que l’esperava amb anhel i desig del merescut repòs. Va injectar el contingut dels vials al tub del sèrum que alimentava l’home. Que primer va adormir-se després...
La Dama Negra, satisfeta, va exclamar: “carall, que mori dignament!”
La Dama Negra rondava pel gran hospital per visitar tots aquells als que posava la mà per primera i última vegada. Tots es resistien al contacte amb irritació o bé, alguns, amb esverada resignació. No volien morir.
L’home treballava de paleta. Amb molta feina aquella últims anys.
L’home havia tingut un horrible accident. Va caure des d’un tercer pis d’un immoble en construcció i es va trencar, entre altres, les vèrtebres de la cervical. Va quedar paralitzat. Podia parlar, escoltar i mirar el sostre. Veure el mar. Pujar a la més alta muntanya. Sempre els mateixos pensaments. D’home que no podia realitzar-los. Mentre va viure a casa dels pares.
La Dama Negra havia passat de llarg després d’haver-lo observat les primeres hores.
L’home va ingressar a un hospital governat per religioses a la mort dels pares. Va quedar sol sense família ni amics.
La Dama Negra l’havia oblidat.
L’home no havia oblidat la Dama Negra des dels primers dies de l’accident. Van coincidir a l’hospital mesos després de ser-hi ingressat. L’home detestava l’hospital. L’ordre que regnava. Sense cap somriure. Ni paraula agradosa- L’home perdia els somnis. Ja no veia el mar. No anava a la més alta muntanya. Ni el petit agraïment per la petita vida que començava a maleir. No volia la vida. Aquesta miserable vida.
La Dama Negra es va assabentar que l’home havia declarat als metges la seva voluntat de morir. Ni viure en aquestes condicions. Amb excuses d’ètica professional, s’hi van negar rotundament. Ho havia pregat a les religioses amb forta convicció i amb raonades justificacions. Després de consultar-ho als bisbes una i altra vegada, les religioses de l’hospital s’hi van oposar amb les raons que venien, segons elles, de dalt de tot.
L’home plorava de ràbia sense acabar les llàgrimes ni la ferma voluntat de morir. Ho va dir a la Dama Negra. Que no va dubtar en veure el seu patiment.
La Dama va tornar amb vials de feno barbital a l’habitació de l’home. Que l’esperava amb anhel i desig del merescut repòs. Va injectar el contingut dels vials al tub del sèrum que alimentava l’home. Que primer va adormir-se després...
La Dama Negra, satisfeta, va exclamar: “carall, que mori dignament!”
dissabte, 5 de març del 2011
La veu de l’home
L’home ve rient i fa:”Acabo de trobar una colla de companys que celebren un comiat de casats.
---
Una noia coneguda diu al seu amor: “Em deixo acaronar per la brisa de les il. lusions abans no arribi l’huracà de la nostàlgia”.
---
Després d’escoltar uns i altres, d’observar, l’amic diu: “Ai de l’home a qui la “moral” ofega l’alegria!”.
---
Psicòleg d’ofici, diu: •Tot home acaba per cansar-se de la “mitologia” personal dels altres”.
---
I també explica: “Què millor que ser sarcàstic amb les persones pedants, auto-satisfetes o nècies?”.
---
Més eficaç la solució vital que ens dona l’home: “El primer signe greu de la decadència hauria de ser la mort”.
---
Una noia coneguda diu al seu amor: “Em deixo acaronar per la brisa de les il. lusions abans no arribi l’huracà de la nostàlgia”.
---
Després d’escoltar uns i altres, d’observar, l’amic diu: “Ai de l’home a qui la “moral” ofega l’alegria!”.
---
Psicòleg d’ofici, diu: •Tot home acaba per cansar-se de la “mitologia” personal dels altres”.
---
I també explica: “Què millor que ser sarcàstic amb les persones pedants, auto-satisfetes o nècies?”.
---
Més eficaç la solució vital que ens dona l’home: “El primer signe greu de la decadència hauria de ser la mort”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)