Holocaust

“Holocaust! No s’hauria de permetre que una sola paraula portés tants cors humans”

Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.

Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.

És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.

Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.

Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.

El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.

Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.

L’atzar

Anava pel món com una flor sense aroma, com un ocell sense ales, com una llum apagada. La vida era precària per a l’home delicat i discret que travessava nits d’afany i jorns d’anhels i processons infinites d'il·lusions petites i de grans enganys.

Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc, sabent de la terra l’abisme i no el paradís.

Anava pel món exuberant de força i d’alegria, pom de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per a la dona apassionada i vehement que empresonava nits d’afanys jorns d’anhel i processons infinites de grans il·lusions i de ficcions petites.

L’atzar no redubta les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.

--¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona. I, sense esperar resposta, va afegir--: Vingui a casa. El llegirem junts.

Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.

Feliç viatge

L’home conduïa sempre l’auto rutilant a velocitat desmesurada. Aquella tarda d’estiu havia estrenat camisa groga amb màniga curta i n’estava molt orgullós. Anava per la carretera de la costa i esperava una bona banyada a la platja dels nudistes.

A la sortida d’un poblet, a la dreta de la carretera, l’home de la camisa groga va veure dues siluetes negres que feien autoestop. Com que sempre es parava, també ho va fer en aquella ocasió. Eren dues monges, joves, somrients, cara vermella i dents blanques.

L’home de la camisa groga va preguntar on anaven, i la més decidida va contestar mig bromejant:

--Cap al cel!

Un cop dins del cotxe va afegir: “vostè vagi recte”.

L’home de la camisa groga va posar el peu a l’accelerador amb excessiva fermesa i, al cap de tres quilòmetres, s’esclafà contra una roca polida pel vent mediterrani.

Les dues monges eren mortes. L’home de la camisa groga estava a l’hospital amb el braç dret i la cama esquerra trencats. En recobrar l’esma i conèixer l’acabament del viatge va exclamar:

--Renoi! Quina manera d’anar al cel!