Aquesta frase surt del fons de la memòria, portada pel vent de la nit. Com també aquell famós: “La vida és un somni”, que ha deixat per sempre un enorme escriptor d’aquesta Espanya feta de somnis trencats. “La vida és amor” diu la veu anònima que omple la nostra bella humanitat, que sempre està assedegada i sovint no troba res per beure
La frase inicial és ben explícita per no perdre un camí que em porta dret al dret camí, és a dir, el de la certesa. Voldria, doncs, saber si dedicar aquestes línies a l’amor entre éssers humans és el dret camí. No faré cara o creu. Això seria deixar l’atzar que decidís i no m’agrada fer-ho. Opto per imaginar que es tracta de l’amor profà. És a dir, l’inclinació vers una persona (no gosaria afirmar “d’un altre sexe”, per més que sigui la fórmula consagrada), gairebé sempre de caràcter passional, basada en l’instint sexual. No em falta res més per la meva voluntat del moment.
Una confessió és necessària. Jo crec en l’amor i l’he trobat. Ja sé que l’amor està assentat en gran manera sobre el somni, vertadera ànima de tot impuls passional o no, és a dir, l’amor anomenat un temps courtois i, després, platònic. Però, la veritat és que el somni està fortament ancorat en tot amor passional o sexual. ¿Què seria del sexe sense somni o del somni sense sexe?
Hi ha un pessic d’ironia, però també una gran certesa en la frase de l’humorista francès Chamfort quan va escriure: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies i el contacte de dues epidermis”. Crec sincerament que no ha aprofundit prou en el tema. Per més que per fantasia jo dic somni i a l’epidermis veig el cos. Que s’ajunten en una abraçada furiosa, lluminosa, gairebé irreal i sense igual. Ara ho veig més clar.
Veig més clar perquè trobar l’amor no és allò tan arduós que es pretén. L’amor pot ser el paradís sobre la terra, sense por, com va apuntar Baudelaire: “Qui gosa parlar d’infern davant l’amor?”
El nostre món és, efectivament, un terreny sembrat d’enigmes i penós per vèncer les dificultats. I l’amor, quan vol ser absolut, perfecte, complet, és un paradís –com s’ha dit— sembrat de dificultats, ben sovint insuperables. Però l’amor ha estat trobat, ha estat acaronat, malmès. Ha estat estripat i sovint és mort. Tanmateix, ha existit i qui l’ha viscut no ha de lamentar haver-lo perdut sempre que no hagi esdevingut odi, el seu porc germà.
Les meves últimes paraules sobre aquest tema, tan ardent, són per aclamar a favor de l’amor fins i tot entre tants somnis trencats. I, encara per als escèptics: “Trenquem el món per trobar l’amor de somni!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada