“Potser en el meu trist ocàs, l’amor brillarà amb un somrís d’adéu” ha escrit Puixkin.
Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.
El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.
Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré
Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.
¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada