L’home s’havia llevat de bona hora amb un sol radiant en ple hivern. S’havia llevat amb el somriure als llavis, el qual l’acompanyà en els petits afers quotidians i en el també quotidià i breu itinerari: sortir de casa i anar al banc on treballava.
Somrigué a la portera que no li tornà ni el bon dia, somrigué al botiguer del costat que discutia amb un veí i no el veié. Somrigué a l’amo del cafè on demanà un tallat i no li donà ni les gràcies per la propina. Somrigué a una senyora en deixar-li el pas en una vorera estreta i a un home que l’obsequià amb un cop de colze que hauria pogut evitar. Somrigué a una jove mare ajudant-la a carregar la bossa i ni se’l mirà, somrigué a una dona de cara simpàtica, a les portes del banc, que l’ignorà superbament.
A l’home que s’apropava amb mirada amable, l’home que no parava de somriure li cridà als nassos:
--Merda!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada