Igmar Bergmann en un dels seus films: “Només aquell que es pren la vida es posseeix totalment”
Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.
Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?
Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.
Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”
Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada