La tarda del dijous Pere Cardeu s’assegué en una confortable butaca amb ganes de reposar els músculs després d’una extenuant sessió gimnàstica. Només de deixar la natgera al seient va sentir la penetració freda i metzinosa d’un implacable fibló en la part més carnosa del seu cos que ja començava a cobrir-se d’ensunya. Va emetre un esgarip esgarrifós,, ja que el verí, segons ell, es passejava per tot l’organisme. El patiment actual no tenia res a veure amb el que podia haver imaginat l’advocat. La barbàrie nazi, els suplicis xinesos, la inquisició refinada, haurien estat un dolç pastís comparats amb el turment que, per les autopistes de la seva carn i nervis, es traslladava completíssim als confins més inaudits del seu ésser.
El van portar exànime al servei d’urgències d’un gran hospital de la ciutat. Mans curosos el van desvestir, ulls experts el van observar, aparells supersofisticats el van examinar hores i hores cercant la centella que l’afollava. L’advocat va parlar de “centella” en un instant lúcid entre el retorn del desmai i els ràpids efectes de l’anestèsia. Aquesta va ser necessària per escodrinyar millor els orígens d’un mal tan estrany. Que no van trobar, per cert. “Negatiu, negatiu” repetien els robots que, en principi, havien de diagnosticar la causa del martiri de l'il·lustre lletrat.
Dos dies després una flamant ambulància el va portar a casa seva amb una ferma recomanació del consell de metges: tres setmanes de vacances a les Antilles on la brisa marina i tònica equilibra els efectes del sol tropical. Pere Caldeu i esposa van emprendre el viatge tot seguit. I s’ho van passar “horriblement bé”, va dir la dona encara que no reflectia fidelment l’opinió del marit. Aquest, de tant en tant, més sovint del que hauria volgut, recordava amb horror l’instant en que va penetrar en tot el seu cos el maleït fibló que els preclars doctors no van saber trobar, la qual cosa constituïa el primer enigma de la seva vida prou prolífica a desxifrar-ne. I si no “horriblement bé” com deia l’esposa, van tornar a la ciutat bronzejats, somrients i amb muntanyes de presents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada