El somriure

Es van conèixer quan van assistir al casament d’uns amics. A l’esglèsia. I també durant l’aperitiu, que va ser tan copiós com el banquet. Van somriure alhora perquè tots dos eren despreocupats i al mateix temps feliços. Van congeniar i després de ballar una bona estona i de donar-se el bes d’acomiadament, molt a prop dels llavis, i concertar una cita pel divendres següent, van separar-se amb la il.lusió de la propera trobada.

Van allargar la vetllada fins a altes hores de la nit i, poques setmanes després, ja van romandre junts fins al diumenge al vespre. Poc després es va confirmar l’enamorament. Van continuar sent despreocupats i feliços. Però el millor pensament era el de la noia pel noi i el d’aquest per aquella. No van tardar gaire a trobar un piset –amb l’ajuda dels pares que encoratjaven aquesta “aventura definitiva”--, com va definir l’oncle favorit de la noia. Van viure contents i feliços i també, per raons que ignorem, després del casament amb copiosos aperitiu i banquet. Tothom semblava content i feliç i amb el somriure als llavis els noucasats van emprendre un viatge a terres llunyanes per gaudir, encara més, de la felicitat i per donar-se en cos i ànima amb aquell somriure que allunyava tota mena de possibles preocupacions.

No van arribar les preocupacions i no se n’adonaven aquells dos joves enamorats que ja eren adults i amb responsabilitats. Fills, treball, desventures familiars, no feien desaparèixer aquell somriure deliciós amb què s’acollien en tot moment i, particularment, abans i després de l’èxtasi que acompanyava el desfici del cos. És evident que va passar el temps i, diferentment. La vella tieta que sempre pensava en la mort, l’home i la dona l’acompanyaven sense esforç, malgrat el seu mal humor. I molt agraïen quan els fills i els nets els desitjaven, una vegada més, “feliç aniversari”, perquè ja tenien molts anys. Seguien amb el bell somriure i amb l’oblit total d’allò que espera al final de la vida.

La Mort, que ho veia des de feia temps, esperava amb paciència. Perquè sabia que tot acudeix al seu encontre. El final del vells amics també s’apropava. No somreien tant i el poc somriure era pel passat i no pel futur. Qui esguardava des de feia temps va veure com desapareixia a poc a poc.

Aleshores la Mort va somriure.