A l’home d’ulls contents li agradava la música. Assistia als concerts. L’escoltava a la radio, comprava els millors discs. Era feliç amb la música.
De moment no li va donar gaire importància. Enmig de l’entusiasme i l’exaltació, del preludi i l'al·leluia, l’home ho va interpretar com una manifestació suprema de l’amor compartit i apassionat.
Més tard va buscar una explicació.
Cada cop que feia l’amor amb la dona estimada se sentia una imprecisa i esplèndida melodia, sempre diferent tot i sent la mateixa, una melodia transcendent i patètica, emocionant i desmesurada. Cada cop que feia l’amor amb la dona estimada sentia la melodia i només en fer l’amor.
Al cap de molt de temps, de moltes melodies, de molts èxtasis i retorns, l’home va confiar a la dona la seva inquietud.
Ella li va somriure amorosa, plena de tendresa i amb veu mai oïda li digué:
--Ès que jo, saps?, no sóc una dona. Sóc un violí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada