“La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l’ànima”, diu el filòsof.
Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.
Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.
La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.
Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.
Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada