La vida de Pere Cardeu va continuar la ruta de sempre: Barcelona, Roma, Atenes, París, Madrid, amb la desimboltura natural de qui té l’horitzó a cop de pedra. Res no li causava problemes insolubles, ningú no li plantejava litigis que no pogués solucionar i que no sabés defugir. Almenys així ho creia.
Perquè en tornar d’una complexa negociació a Atenes i mentre arreglava l‘equipatge, va sentir una anormalitat al cos. Un cos que, fins ara, havia rutllat sense cap conflicte, amb precisió electrònica. La gimnàstica, l’esport, la convenient alimentació, la dormida necessària, tot havia estat previst, perquè Pere Cardeu sabia que tot acte, tot esforç es paga amb interessos. Ell, caut, comprava la possibilitat de fer-los amb impunitat. Creia haver-ho aconseguit.
Fins aquella nit a l’aeroport esperant el bagatge. Una maleta llarga i flexible. La que l’havia acompanyat per hotels de luxe i avions de primera classe. La que portava en passar la duana.
Abans d’anar a l’automòbil, fet desacostumat, va entrar en aquella hora de la nit al bar no gaire net. Va demanar un conyac, va tractar d’escalfar-lo amb la mà. Va meditar sobre el seu cos. On era la anormalitat? Es va palpar discretament, va posar la mà sobre el cor, va beure l’alcohol, va deixar la copa al taulell. Amb la mà dreta va trobar-se el pols, els seus dits van escoltar el fluix de la sang amb el ritme de sempre, amb la disciplina que tant lloava el seu vell amic i metge, el doctor Puigsabater. Per què un desassossec tan estrany. El cansament sens dubte, les darreres quaranta-vuit hores. Les inacabables discussions. Però això ho havia suportat cent vegades sense cap molèstia. La ment de Pere Cardeu raonava, estructurava, eliminava, reconstituïa per a tornar, a la fi, al punt de sortida, en què tot era també evidència i dubte. El conyac li va donar més confiança., però no va deixar-se enganyar: el neguit estava present. Imprecís i obscè tenaç i subtil.
En aixecar el braç, la “cosa”—que Pere Cardeu no pervenia a qualificar-la, ja que no era ni física ni psíquica, al menys completament, per més que n’hi havia de l’una i de l’altra--, la “cosa”, doncs, en aixecar el braç, es llançava, sense deixar l’amagatall, per tot el cos sense ser-hi, cap als muscles en moviment. Immediatament, anava a la recerca, sense buscar-ho, del peu evitant passar per la cuixa, el genoll, i no arribava enlloc, encara que ja hi fos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada