Pere Cardeu era un il.lustre advocat de quaranta sis anys, especialitzat en dret internacional. La seva carrera es desenvolupava en les grans capitals europees, entre les quals preferia Roma o París pel sol o per la bona menja. Era un home refinat i mundà. Sempre amb el somriure als llavis i les paraules exactes, amables, per a cada persona i situació. Maridat dues vegades, era pare de dos fills i d’una filla, aquesta del segon enllaç. Marina, la primera esposa, havia tingut la clarividència de morir d’una malaltia molt ràpida en el moment exacte en que la seva opinió sobre el marit evolucionava cap a pitjor. Pere Cardeu va plora-la el temps de l’enterrament i una mica més, just abans d’anar a París per tractar de resoldre un assumpte, no gens clar, de vendes d’armes a un país africà.
Míriam, la segona esposa, molt més jove que Pere, s’ocupava primordialment de les festes de societat, de les joies i dels vestits, de la filla i de la casa. Bé, i també del marit. En aquest ordre de prioritats. Com que Pere Cardeu era un fidel enamorat de Míriam, no donava cap importància a l’ordre esmentat. A més els amics i coneguts consideraven exemplar el matrimoni Míriam-Pere.
La vida corria feliç per a la família Cardeu, que havia cel.lebrat, aquell any, un molt venturós Nadal i havia entrat a l’Any Nou amb un peu afortunat i mirada serena. Si va haver-hi excessos, no van tenir conseqüències dramàtiques i si algun mal va rondar i el bicarbonat no el va vèncer, si que el va dominar la senzilla aspirina. Cal dir que Pere Cardeu, el més fràgil per l’edat, no havia estat mai malalt, no havia tingut mai cap accident, no havia imaginat mai la mort com una cosa real o propera. Tampoc no l’havia afectat excessivament la mort dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada