Caprici

La Mort vigilava l’home. L’home no temia la Mort ja que gaudia d’una perfecta salut segons va dir-li el metge. Que va veure l’analítica i el va palpejar de dalt a baix. Va marxar content cap a l’esposa que l’esperava al bar de l’hospital. Va somriure en veure el rostre tranquil de l’home que estimava. Van anar junts cap a casa i van obrir una ampolla de xampany. La van beure desitjant que la sort continués al ritme del temps.

Però la Mort el seguia d’a prop. Pura intuïció. Tanmateix en veure que continuava l’agradable sintonia de l’home amb la vida se’n va anar cap a altres indrets. On més la necessitaven. Amb la intenció de tornar. L’atreïa la tranquil.la bonhomia de l’home en parlar. I en discutir quan els altres s’enfurismaven per poca cosa. Aquella intuïció la va fer revenir. Per veure forta tristesa a la família. L’esposa era morta. L’home, la va plorar llargament. I, poc a poc, va retornar al seu tarannà habitual. Parlava amb tothom i no li faltava l’esperit per explicar una i mil coses.

Un dia, la malaltia. La Mort era al costat i se’l mirava enmig de família i amics. Un caprici de la Mort. Va insinuar a l’agonitzant, que volia viure, un tracte d’amics, que no eren. L’home la va escoltar. La Mort li va dir que viuria, ja que preferia la salut, a canvi de parlar i parlar. Explicar fets de la seva vida, dels avantpassats. D’allò que volgués. L’home va acceptar. I va començar a explicar.

Amb veu parsimoniosa, dels besavis, que van tenir onze fills i ella, la Mort, se’n va emportar set o vuit, no recordava bé la història. Després els avis, els pares, la feina, la fortuna, els casaments, els viatges a la platja. La Mort badallava de vegades. Els pares i els seus germans. Tots amb carrera universitària . Un escriptor famós. Un investigador de cel.lules. Una amazona que guanyava premis d’equitació. La Mort s’adormia. L’home continuava. Mentre menjava. Dormia poc i parlava en somni. La Mort s’absentava de tant en tant. Tornava per escoltar les banalitats de la vida i la incessant veu monòtona. Que ja l’avorria. La cansava. Però el seu caprici... Fins que un dia, irritada i nerviosa, mentre fugia, va exclamar:

--Oh, no!. Prou! Prou!.