La noia tenia “charme”, com li havia repetit un pretendent de qui va estar enamorada als 14 anys. Ella li va preguntar què volia dir i ell li va explicar: “encant”, “embruixament”, “il·lusió”, “magnetisme”, “sortilegi”... Calla, calla, va dir la noieta amb ulls contents i amb cert orgull. Van passar els anys, pocs, i el noi francès va retornar al seu país, deixant a la noia amb “charme”.
La noia va suportar els canvis a la família. Els pares divorciats, la mare ajuntada amb un personatge fastigós. La vida feta una misèria per la noia amb charme de 17 anys. Les disputes eren moneda corrent entre mare i amant. Aquest, més d’una vegada, va ficar-se al llit de la noia amb una sola intenció mentre la mare tancava els ulls. De l’amor només va conèixer la violació. Després la fugida.
La noia amb “charme” va desaparèixer i es va afegir a una colla de nois i noies, perduts com ella, i van ocupar una casa abandonada. Uns mesos. Un noi amb moto la va instar a donar un tomb per la ciutat. Un auto va sortir a tota velocitat d’un carrer estret i va enviar la moto contra una paret. El noi mort, la noia malferida a l’hospital. Sola. No volia la mare. Els metges no hi veien remei, però ells i les infermeres van caure davant el magnetisme i l’encís de la noia. Que empitjorava d’hora en hora. Que somreia a l’adversitat, al destí que imaginava inexorable. Perquè era conscient de la situació que es reflectia en els rostres de qui volia protegir-la d’aquest destí, de l’adversitat.
La Mort la observava des del primer moment. Va oblidar-se. Va caure en l’embruixament, el magnetisme, l’encant de la noieta. Li endevinava el pensament, ja que les paraules estaven engarjolades en una boca malmesa. Li endevinava que per ella encara no havia arribat el temps del gran viatge. La Mort, embruixada, va reflexionar uns instants. Va fer com la noia ansiejava. La vida.
La va deixar sola amb el seu “charme” però en arribar a la sortida la va mirar i va dir: “No sap el què li espera”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada