Els captaires

Eren tres. Tres captaires ajuntats per l’amistat

Els tres captaires eren ben educats i els unia l’amistat.

L’amistat venia de poc temps i de la necessitat.

Eren ben educats. Demanaven almoina amb somriure.

I al somriure hi havia agraïment i dignitat.

Els tres captaires havien conegut èpoques millors.

Però la vida es capgira sense donar advertiment.

Els tres captaires s’ajudaven. Menjar, caminar, dormir.

Cada nit es trobaven en raconet apartat i parlaven.

Parlaven del present, del sopar compartit i del llit.

El llit no era confortable dins la cabina bancària.

Però evitava el fred i enfortia la bona companyia.

Dos nois i una noia, ebris i drogats, es van apropar.

Tenien afany d’incomodar els tres captaires.

Els tres captaires dormien amb un ull obert.

Van deixar fer. Els nois van fer. Van trencar la porta.

Ampolles de vi contra els captaires. Una d’alcohol.

Alcohol sobre l’abric del primer captaire. Un ho veu.

El tercer també. Una revolada. Trauen els bastons.

L’abric al mig encès donava una imatge irreal.

Els tres nois van dubtar. La violència era la força.

Els tres captaires sortien del somni amb flor d’amor.

Van traure un bastó de sota els sacs on dormien.

Drets amb els ulls oberts. El cos despert i la ment.

Van trencar l’amenaça. Van trencar una cama.

Crits i amenaces dels nois violents. Crits de dolor.

El bastó del captaire va caure sobre el braç de la noia.

La noia volia fugir. La porta oberta. El braç inútil.

El noi violent, ampolla a la mà, va rebre un batzac.

Va sortir amb la cama trencada. Va caure al terra.

Al terra hi havia la noia i l’altre noi, el cos en dolor.

Els tres captaires van anar a un altre refugi per la nit.