La pell de l’home - El penediment

La dona de vestit gris i de llavis amables havia tingut sempre un caràcter dolç i excel.lents qualitats. Petita, compartia el berenar amb les altres nenes del col.legi que no li donaven mai res. Adolescent, portava pertot arreu la llavor de l’alegria i recollia sovint un esguard reprovador. Va acceptar un pretendent a qui estimava més per complare’l que per pròpia inclinació. El va respectar tota la vida i va rebre més d’una galtada que mai no hauria imaginat.

La porta de la llar, sempre oberta, deixà entrar qui no mereixia confiança i sortí per la finestra, finestra sobre el bell jardí, amb els pocs cabals que no havia repartit a germans, cosins i nebots. Vetllà malalts i tancà ulls als difunts i ben rarament oí una paraula d’agraiment. Va fer favors, massa favors, i li respongueren amb desdeny.

Fins que se’n va cansar. La fatiga de la gent, pensava, la fatiga de l’home i de fer el bé, i va anar a l’esglèsia on sempre havia anat. Agenollada, amb veu descoratjada, va dir:

--Em penedeixo, pare, de les bones accions.

El capellà, que era llest i coneixia tota la missa, la va reconfortar, va reconfortar la dona del vestit gris, dels llavis amables:

--Ves en pau, filla, i no tornis a pecar.

La pell de l’home - La companya

L’home havia mort mentre sonaven les tres tristes campanades de la matinada freda i inhòspita. Sol en el lleu i definitiu camí. Sol en la fugida. Sol.

La mort, més enllà de la mort, és el viatge vers horitzons inexistents i confins ignorats. L’única companya, la por. Por de l’oblit, por de la immensitat, por de la por. Companya ingrata!

Un fugitiu record en la memòria de l’home en el moment precís, en la cruïlla inevitable on tot és tot encara abans de ser no-res. L’home mort detura la mort i retorna al país en el qual moria, darrera esperança del cos confiat.

Retorna al país i per la porta oberta del cor enamorat busca aquella noia que sempre havia estimat. Per la porta oberta del cor entendrit, la noia escolta les paraules del pànic i de l’enyor. Renuncia a tot per l’home que, anys enrere, va ser-ho tot. Sense pensar-ho, imposant silenci als llavis amb el darrer bes de la vida, prompta per fer l’itinerari mancat de retorn, les mans ellaçades i l’ànima esverada. Però aporta serenor i, amb la serenor, la pau.

Serà la companya de l’home que no vol fer sol l’últim viatge.

L’ESCENARI, II de II Entre la vida i la mort

La folklòrica actua a la TV. No ho fa ni millor ni pitjor que la darrera vegada. El presentador li demana a qui voldria dedicar el nou èxit. La cantant, amb veu enyoradissa i llàgrimes als ulls, exclama:
--Al meu marit mort que m’estarà oblidant!
=========
El tribunal era tan sever que va condemnar l’home que havia robat una taronja a la pena de crucifixió.
“En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant!.
=========
La dona, bella i sublim, va seduir el Temps.
El Temps, obligat i amorós, es va parar als seus peus.

L’ESCENARI, I de II Entre la vida i la mort

L’home, ingenu i seductor, va seduir la vida.
La vida, ufanosa i agraïda, li oferí la eternitat.
=========
--T’estimo –diu la dona amb veu tremolosa, l’esperit ple de passió. i fa de l’home el seu esclau.
===========
El mort va dir a la morta: “T’estimaré tota la vida eterna”.
===========
Després de la mort de l’amant, la dona va adonar-se del tràgic error: qui devia ser assassinat era el marit.

L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. V/V

No va ser dolor sinó una sensació particularment insòlita la que el va pertorbar dotze dies després de la tornada a la llar. Ho va sentir en llevar-se. Com si hagués perdut pes, com si surés, com si, durant la nit, s’hagués desinflat. La primera impressió va ser la de buidar-se, el primer rampell el de pesar-se. Però era el mateix de semopre, e de n haver perdut els tres quilograms guanyats a les illes. El copiós esmorzar, menjat de mala gana, no va procurar benefici a la seva malcarada situació i va tenir el bon criteri de no precipitar-se cap al consultori del seu amic, Perquè tan malèvola impressió va persistir només sis o set hores i, després, ja va poder donar el vist i plau a les seves vitals necessitats vitals.

Pere Cardeu, secretament, temia una nova escomesa de tan estranya malaltia. Ho havia discutit amb el doctor Puisabater i el pacte va ser el següent: en cas de recaiguda , l’advocat seria internat a l’Hospital Mater Dolorosa, de Boston, USA, fins que els eminents especialistes no concretessin el diagnòstic.

Al començament, Pere Cardeu no tenia idea de si encara estava despert o de si ja
dormia. Havia sopat, prenia el cafè al salonet. Les imatges del televisor es bellugaven davant dels seus ulls cada cop més borroses. Si l’esposa o la filla li parlaven, no els comprenia les paraules ni sabia si estaven prop d’ell. Al cap de poc va endevinar que, lluny de caure en el son, romania despert. No tan sols la visió era imprecisa, sinò que el pensament, les idees, la voluntat, els sentiments estaven encerclats per una estrambòtica, pesada i inquietant boira. Tot era boira al seu entorn i al seu interior. Els records també, enmig de la boira compacta.

Va voler fixar la memòria en un fet concret i repetit: el trajecte en automòbil de casa al despatx. Es veia caminar fins al garatge, com prenia l’ascensor, com el cotxe arrencava, com sortia al carrer, sentia la fragor de la circulació, mirava els semàfors, intentava... Tot estava envoltat per la boira pertorbadora. Més encara ell, Pere Cardeu era boira, tot just boira.
...

Es va despertar en una cambra magnífica- Va creure’s , un moment, que era un dels sumptuosos hotels de luxe que tant bé coneixia. Però els cambrers i les cambreres anaven amb bates blanques. Xiuxiuejaven al seu costat sense adonar-de que ja havia sortit de la boira. Va oir clarament una veu:

--L’aparell no pot equivocar-se.

Un petit silenci de l’auditori. La mateixa veu.

--Li ha sortit un ull de poll a l’ànima.