Agosarada

Des de petita havia estat una nena, i més tard, una noia valenta i temerària. No temia les fortes tempestes i feia riota dels dos germans que s’amagaven sota el llit quan el llamp i el tro es veia i sentia molt a prop de la bella mansió en que van néixer i vivien. El cavall més salvatge no va resistir l’empenta de la noia que va aconseguir muntar-lo en pocs dies. Més endavant, quan algú l’enutjava no dubtava en dir-li amb menyspreu que volia estar sola i tranquil.la, afegia, per llegir un llibre que els pares li havien prohibit. Es podrien contar altres fets i paraules, però és suficient afirmar que era la noia més agosarada de l’internat i després de la Universitat. De la que va ser expulsada per contradir amb paraules i actes un venerable catedràtic.

Es va casar tres vegades i cap dels marits, atrets per la bellesa i l’admirada gosadia, no va poder resistir la darrera al cap d’una curta temporada. Dos van marxar atemorits. El tercer va morir d’una caiguda de cavall per seguir la vertiginosa cavalcada de la dona

Aleshores va decidir renunciar als casaments però no a les diversions, relativament atrevides, a que era convidada. Pensant que la seva intervenció, en un moment o altre, seria un espectacle digne de recordar. Els homes ja no s’atrevien a festejar-la per no rebre una rebufada desagradable.

Els homes, no. Però sí aquella que no estava convidada al banquet de la vida però que hi arriba sense prevenir. Cap a la cinquantena, la dona havia visitat especialistes per una certa insuficiència respiratòria que li negava, fins i tot, donar curs a la gosadia de sempre. Li van recomanar tranquil.litat, repòs i serenitat. I no deixar-se emportar pel mal geni que, darrerament, s’havia ajuntat a la gosadia. Altres cops va haver de guardar llit entre queixa i renec. Perquè no suportava la quietud quan tot la impulsava cap al desfici. La Dama Negra observava amb paciència.

Aquesta paciència es va acabar el dia en que la dona, fortament afligida per la malaltia, va rebre la visita. La Dama volia esfereir-la per veure si ja estava a punt per emportar-la. La dona es va adonar de la presència de l’hoste no convidat. Es va aixecar d’una revolada, fent força de flaquesa. Va aixecar també la veu i, entre crits i insults, va llençar-li tota mena d’objectes al seu abast. Un trofeu de bronze que guardava molt a prop va fer córrer un regueró de sang freda pel rostre de la Dama Negra. Que va preferir fugir de l’atreviment de la dona. Reacció inesperada però, passada la sorpresa, va dir-li amb veu assossegada: “Fes, fes, que ja tornaré!”.