Alícia

La va veure, la va conèixer, no podia ser altra.
El devessall de records en un instant desitjat.
El temps enemic havia destruït tants records.
Que retornen per gràcia d’un rostre vist a prop.
No podia ser altra. No podia ser ningú més.
No podia ser ningú més que la bella Alícia.
L’Alícia d’aquell temps sempre primavera.
Primavera amb les flors que donaven aroma.
Amb el vent lleuger que portava frescor al cos.
A l’ànima hi havia l’amor de l’home per Alícia.
L’atzar d’una cantonada troba la bella Alícia.
Quan ell va clamar “oh, tu”, amb el galop del cor.
Quan ell atordit, quan amb el bes el nom, Alícia.
Quan els minuts llargs, el silenci de la dona.
Al silenci de la dona, l’home la passió amagada.
L’espatlla i la mà de l’home. La casa de sempre.
El sol fregava els rostres que acollien la mirada.
La música omplia els cors de goig tendre.
La mà de l’home i la mà de la dona enllaçades.
El sexe tímid que esdevenia foc i cremor.
El sexe que demanava sexe a la recerca del plaer
El plaer inesgotable que volia plaer inesgotable
L’amor rei i l’amor reina que volien regnar.
Dies i anys de sentiments tendres. Dies i anys.
Dies i anys que mossegaven amors i sentiments.
La desfeta de la carícia, de la mà càlida al rostre.
La desfeta de la bellesa, de tot allò que era bell.
Res no era el que havia estat. Res en el present.
La desfeta del present expulsat cap al record.
Alícia va decidir. Alícia de l’home ja record.
“Jo no sóc Alícia. No és el país de les meravelles”