D’enamorats prou n’estaven des de feia anys, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. L’amor va florir al moment de coneixer-se i el vent va emportar les seves ànimes cap als confins llunyans on el somrís sorgia dels llavis i venia del cor. La paraula era amable i venia del cor. La carícia alenava plaer i venir de tot arreu.
D’enamorats n’estaven, era evident, l’home d’ull rialler i la dona d’ull negre. Els anys que van passar no portaven danys, només les petites arrugues de la vida, visibles sobre la pell, només les absurdes ferides obertes i obligades que no es veien enlloc.
D’enamorats n’estaven. Però la dona d’ull negre va començar a fer retrets a l’home d’ull rialler que se n’anava, que anava a buscar el cor en altres cossos, a córrer el món d’altres plaers.
La dona d’ull negre va unir el renys i l’improperi al retret i cada vegada més. Fins que l’home d’ull rialler, amb veueta encisadora i innocent, va dir:
--No em demanis que t’estimi i a més et sigui fidel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada