El túnel

L’home ignorava, des de dies, on es trobava.
Tampoc s’havia acostumat a l’extrema foscor.
Feia temps d’aquesta estranya i singular situació.
Tot i així ignorava igualment on es trobava.
Tot i així dubtava en allò que havia de fer.
Havia de fer, una o altra cosa. Sortir del túnel.
L’home va meditar. Meditant va veure una cosa.
Que no podia decidir. Que tot ja era decidit.
Va caminar a les palpentes a dreta i esquerra.
Tot era igual en la foscor. Tot igual per a ell.
Va caminar a les palpentes, la mà a la paret
La paret era freda. Metall o plàstic gèlid.
La paret el guiava. Va caminar una estona.
Cansat, va seure al terra. Aixecat altra vegada.
Va caminar fins que va trobar una porta.
Una porta que va obrir sense dificultat.
Va mirar poc a poc i va veure l’obscuritat.
Va continuar. Molta estona ma en la paret.
Una altra porta. Que va obrir amb facilitat.
Va mirar i va veure pitjor que l’obscuritat.
No va tancar. Allò què veia era l’angoixa.
Ell treballant en un una cella tancada.
Només una finestra amb llum esmorteïda.
Només ell treballava. Els altres immòbils.
Cadàvers dels homes que havien estat.
Amb la porta oberta, va córrer pel passadís.
L’horror l’empaitava. La por l’empaitava.
L’home corria i després va caure al terra.
En aixecar-se ja no va veure cap porta.
Mirava endavant. Volia la diferència.
Però tot era igual. La foscor, la paret.
Tot igual pel fosc i maleït passadís.