Anava pel carrer estret i per la vorera encara més estreta.
Anava distret amb els pensaments que eren agradables.
Al seu encontre una noia. Una noia que semblava lletja.
Es van apropar. La noia de cabells negres i era menuda.
La va veure de més a prop. Ulls vius. Mirada inquieta.
La va mirar i encara semblava més lletja. La va mirar.
La noia no va refusar la mirada de qui donava la mirada.
La mirada ja no semblava inquieta. Tenia malenconia.
Malenconia que portava de cor endins i era la mirada.
Molt a prop va pensar donar un somriure a la noia lletja.
La noia lletja volia atraure la mirada de qui la mirava.
Sabia necessaris uns ulls amables que li donessin vida.
La vida no era amable amb la noia de sempre lletja.
Temia, com sempre, la mirada que venia de tan lluny.
Fugissera, inhòspita, plena de desdeny, lletja com ella.
Anava per la vorera estreta i la noia lletja el mirava.
Aleshores ell va somriure, un somriure llarg, fraternal.
Com un bon dia que sempre la noia lletja havia volgut.
La mirada de la noia lletja va somriure al somriure.
Amb els llavis tan tendres, delicats. Ho canviaven tot.
Ho van canviar a la noia lletja amb tant gentil somriure.
Ell anava per la vorera estreta ja al costat i somreia.
La noia lletja ja no era la noia lletja que ja era al costat.
Ja no era lletja per la gentilesa del somriure de l’altre.
Potser el primer somriure que treia tota la malenconia.
La fugida de la malenconia va treure també la lletgesa.
La lletgesa de la noia que va somriure, que va somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada