Feia anys que havien perdut casa, família, amics i els pocs diners que tenien. Per això passaven les nits a la petita cabina del guichet del banc una mica massa enllumenada, però ja s’hi havien acostumat. De dia, amb fardells a l’esquena, anaven als millors carrers de la ciutat per demanar una hipotètica almoina. Anaven junts des de feia anys i cap dels dos no recordava com s’havien conegut. Dos captaires molt diferents.
El de la barba gris era més tranquil, mai no cridava ni gesticulava, contràriament al seu company que per no res aixecava els braços i proferia no crits si no males paraules per condemnar la seva sort de captaire. Trobaven menjar en racons foscos dels restaurants i amb poca cosa en tenien prou. La vestimenta no contava perquè era la mateixa de feia anys.
Els agradava l’hivern perquè, en fer-se fosc, s’acomodaven sobre cartons, vells abrics i papers a dintre la cabina del banc de barri i, després de menjar poca cosa i beure les restes de vi també trobat al darrere del restaurant, es tapaven el rostre i dormien amb la son del just. Això va durar anys.
Una nit, però, es van despertar sobresaltats perquè tres o quatre homes joves, van començar a apallisar-los de valent amb bastons i cadenes. Així es va interrompre el bell somni del captaire de la barba gris, que somiava cada nit el mateix. Que anava ben vestit, que tenia al braç una noia molt bonica amb qui passejava per un camp de flors, que sopaven en un bon restaurant, que passaven la nit junts i l’amor era bonic, com el que havia conegut en temps de joventut. I es despertava feliç per emprendre la dura realitat de la nova jornada. Just al moment en què besava la noia li va caure a sobre la primera garrotada. No va dir res perquè el van esfereir els crits del company. Després una altra a les cames i als braços, per tot el cos. Gairebé no va veure els agressors ebris i salvatges. Aviat va perdre el coneixement i no es va despertar fins que el portaven a un hospital.
El llit era blanc i net, els metges i infermeres també, però ell tenia una cama trencada per molts llocs, un braç i diverses costelles a més d’una horrible ferida al cap. Va estar hospitalitzat durant un mes i en va sortir coix, un braç paralitzat i sense company, de qui ningú no en sabia res. Però el que més li va doldre, ben amagat i atemorit, es que va perdre la petita felicitat de cada nit. Mai més no va tenir els bells somnis de quan anava ben vestit, als braços d’una noia bonica, del restaurant i de les hores d’amor....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada