El fill petit

La família tenia una casa de camp no lluny de la ciutat.
La ciutat era gran i marit i muller la odiaven pel brogit.
El brogit era fort de dia i de nit i la dona no ho suportava.
La casa de camp ideal pel repòs i hi anaven molt sovint.
Eren marit i muller, dues filles grandetes i el fill petit.
Les dues filles esvalotades, caràcter difícil i malicioses.
El fill petit era el més petit, obedient, callat i somiador.
Les paraules necessàries amb els pares i les germanes.
Les germanes se’n reien perquè el petit era petit i gros.
Els pares deien sempre que amb els anys no seria gros.
Seria com les filles, altes i fines i esveltes i xerraires.
Passaven temps a la casa de camp i a prop del foc a terra.
Escoltaven música, llegien contes, parlaven gentilment.
Tots eren feliços al camp sense el brogit de la ciutat.
El més feliç era el fill petit que escoltava sense paraula.
Com que era taciturn els pares li explicaven històries.
El fill les escoltava, deia que sí, que eren boniques i prou.
Els pares mai no el renyaven mai. Les noies se’n reien.
El petit era petit i rodonet i menjador i fort com un roure.
Mai un reny, mai una reprovació. Era el rei de la casa.
El pare va endur-se al fill petit a la cabana a fer llenya.
El pare copejava la llenya amb la destral ben afilada.
El fill petit agafava trossos pel foc a terra i estar calents.
També en prenia de grossos amb les mans i braços forts.
El pare per primer cop el va renyar: sols els petits, carall.
Va cridar, cridar molest pel fill dòcil sempre, ara tossut.
Volia agafar el fill petit que va deixar els trossos de llenya.
El fill petit va agafar la destral i la va llançar amb força.
La destral va obrir el cap del pare que va renyar el fill petit.