Era una parella com tantes altres. Tots dos recordaven, sense inquietud, anys passats en què sentien més afecte. Per no dir passió. Com dos companys. Que ja han arribat a la cinquantena. I encara tenien vida pel davant. Potser no l’aprofitaven. Segurament no en sabien. Vagi a pensar...
Tampoc ho sabia el temps. Que passa sense adonar-se. Sense adonar-se’n ell mateix. Però fa malbé tantes coses. Més de les que arranja. Amb indiferència de tothom. També la parella com tantes altres. Que, poc a poc, amb astúcia. En silenci. Perdia el plaer de viure. Per trobar aquella poca cosa sense valor. Ell, sobre tot, va desaprendre la tendresa, la prudència dels sentiments. Mirada si no hostil, displicent. Paraula silenciada. Per discussions.
Discussions lamentables. Inútils i feridores. Insignificants. Que foradaven els records. Els trossejaven. La parella. Ell i ella havien oblidat lentament aquells anys passats que es nodrien d’afecte. Sense futur segurament. Potser sense present.
L’home va llegir una notícia. El suïcidi de dos vells amants. Enamorats fins al darrer moment. Per no viure una vida indigna. Que havia estat plena d’amor, d’il.lusions. Per ells. Per la vida. Pel futur que empetitia amenaçador. Els anys, la fugida de tanta bellesa. La solitud d’aquell que no acompanyava l’últim moment de l’altre. Morts al mateix temps. Sobre el vell llit de sempre. Amb el bes darrer. Amb la mateixa passió d’una llarga vida. L’adèu a la vida amb el somrís als llavis.
Aleshores l’home cansat de la discussió quasi permanent va proferir un crit final: “com ells donaria la vida”. Una i altra vegada. Davant la companya amb llàgrimes als ulls, que li impedien veure les llàgrimes de qui “volia donar la vida” per ser com els vells suïcidats.
La Dama Negra sempre a l’aguait. Va oir aquelles paraules. De l’home que ja no era company. Que exclamava sovint aquella frase airada: “com ells donaria la vida”
La Dama Negra se’l va emportar: “Dona’m a mi, carall, la vida!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada