L’home tenia uns cinquanta anys i sempre havia viscut amb els seus pares.
La Dama Negra rondava pel gran hospital per visitar tots aquells als que posava la mà per primera i última vegada. Tots es resistien al contacte amb irritació o bé, alguns, amb esverada resignació. No volien morir.
L’home treballava de paleta. Amb molta feina aquella últims anys.
L’home havia tingut un horrible accident. Va caure des d’un tercer pis d’un immoble en construcció i es va trencar, entre altres, les vèrtebres de la cervical. Va quedar paralitzat. Podia parlar, escoltar i mirar el sostre. Veure el mar. Pujar a la més alta muntanya. Sempre els mateixos pensaments. D’home que no podia realitzar-los. Mentre va viure a casa dels pares.
La Dama Negra havia passat de llarg després d’haver-lo observat les primeres hores.
L’home va ingressar a un hospital governat per religioses a la mort dels pares. Va quedar sol sense família ni amics.
La Dama Negra l’havia oblidat.
L’home no havia oblidat la Dama Negra des dels primers dies de l’accident. Van coincidir a l’hospital mesos després de ser-hi ingressat. L’home detestava l’hospital. L’ordre que regnava. Sense cap somriure. Ni paraula agradosa- L’home perdia els somnis. Ja no veia el mar. No anava a la més alta muntanya. Ni el petit agraïment per la petita vida que començava a maleir. No volia la vida. Aquesta miserable vida.
La Dama Negra es va assabentar que l’home havia declarat als metges la seva voluntat de morir. Ni viure en aquestes condicions. Amb excuses d’ètica professional, s’hi van negar rotundament. Ho havia pregat a les religioses amb forta convicció i amb raonades justificacions. Després de consultar-ho als bisbes una i altra vegada, les religioses de l’hospital s’hi van oposar amb les raons que venien, segons elles, de dalt de tot.
L’home plorava de ràbia sense acabar les llàgrimes ni la ferma voluntat de morir. Ho va dir a la Dama Negra. Que no va dubtar en veure el seu patiment.
La Dama va tornar amb vials de feno barbital a l’habitació de l’home. Que l’esperava amb anhel i desig del merescut repòs. Va injectar el contingut dels vials al tub del sèrum que alimentava l’home. Que primer va adormir-se després...
La Dama Negra, satisfeta, va exclamar: “carall, que mori dignament!”
Molt trist però divertit i absurd alhora. No absurd de sense sentit com al no-res, sino del sense sentit de molts pensaments, maneres d'actuar, lleis, i conductes de merda.
ResponElimina