El convent

Anys d’esplendor. Anys de misèria. Sempre anys de felicitat. La porta oberta a qui tenia fam. A qui moria de set. Al malalt. Al que dubtava. I a aquell que havia perdut la fe. Durant els anys d’esplendor era un convent estimat. Cel.lebrat. Que s’alçava sobre un turonet. Amb herba fresca i arbres lluminosos. Amb els fruits a l’abast. Només dones que vivien dins el murs sòlids del convent. Joves i velles. Que s’ajudaven, s’escoltaven i sempre el consell necessari. El poble, els veïns, les respectaven. I les noies de casa pobre s’hi refugiaven. Per devenir, com elles, dones que obrien les portes de la gran casa i del cor. Anys d’esplendor.

El temps se’l va endur, l’esplendor. La Dama Negra es va emportar les dones vestides de negre i amb l’esperit alegre. Perquè sabien el camí de la vida. No hi havia donatius dels rics de l’entorn. No hi havia vocacions. No hi havia noies pel convent, ja que el d’elles era la ciutat. Els fidels havien perdut la creença. Només el diner. Només la falsa comoditat. Només el plaer de viure. El plaer del cos. I les dones del convent, que eren poques, vivien de l’hortet, del galliner i de la vaca. Tenien just per menjar i beure. Perquè ningú no les ajudava. I la Dama Negra les esperava enmig de la seva resignada solitud.

Només en va quedar una. Havia entrat molts anys enrere i mai no havia anat més enllà de l’hort, del galliner i del raconet de la vaca. Ho feia tot ella sola. Durant uns anys de misèria. Ni un plany. La trista felicitat. Era la companya dels últims anys. La Dama Negra, admirada, la veia contenta. Tot i que s’apropava la fi. Com les altres que l’havien precedit. Dues vegades va témer aquesta fi. No per la fi. Per l’abandó de la vida que tant estimava. Pels altres. Pel record de qui l’havia estimat i ensenyat. L’oració. L’esperança. La il.lusió. El benestar. Tot allò del després. Dues vegades la fi.

La Dama Negra era present. Però no gosava tocar-la amb la mà freda. Només la mirada que volia amable. I potser ho era. Dues vegades va retornar a la vida que estimava. Sense temença de la mort. Que li havien mostrat era la última part del viatge. Cap al viatge etern. I va arribar el dia. Un dia de primavera. Mentre contemplava la terra enllumenada, la verdor dels arbres, els ocells. Que li donaven el bon dia amb el cant encisador. Tot era nou altra vegada per a la noia que s’havia fet vella. I no se n’adonava. I amb la vellesa el senderol de la fi. Ho va desitjar. Ho va témer. Es va allitar. Va cloure els ulls per la pregària última. Un crit: “El cel! El cel!”.

Mentre se l’emportava, la Dama Negra va dir: “Això no és cosa meva”.