Matrimoni com tants d’altres. Uns anys de felicitat. Uns llargs anys de tedi. L’home amb barba i la noia seriosa s’havien casat després d’un temps de cohabitació ben aprofitada. Ell tenia una feina que li agradava i sempre havia estat content. La noia tenia una feina poc agradosa i procurava estar contenta. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Però van arribar els anys de tedi. Ni al llit, ni a la taula i acabats els viatges.
Viatges també del matrimoni que vivia en la mateixa ciutat, en carrers poc allunyats.
L’home no portava barba i la dona era d’extrema gentilesa. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Fins els anys de tedi. Un dia l’home amb barba va dir a la noia seriosa: marxo per sempre. La noia gentil va plorar i va pensar ja tornarà. A l’altre carrer poc allunyat, la dona d’extrema gentilesa va dir a l’home sense barba: marxo per sempre. L’home sense barba va retenir les llàgrimes i va pensar ja tornarà.
Per la dona abandonada i l’home abandonat, els carrers semblaven tan buits com les seves vides. El cinema els avorria, els vells companys els havien oblidat. La televisió no la miraven. Sortien a passejar. Un dia, amable salutació en creuar-se per la vorera estreta. Unes paraules un altre dia. Un cafè dies després amb agradable diàleg. La primera cita. I les altres cites. Eren l’home amb barba i la dona d’extrema gentilesa. Que ja anaven junts. Van trobar els anys de felicitat. D’allà on havien sortit no van tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada