D’acord. Però que quedi ben clar que no crec en la idea del “superhome” del filòsof alemany. En canvi, no detesto la imatge, millor dit, l’existència del ramat que hem esdevingut i del qual jo m’allibero tant com puc, tant com les imbècils convencions no m’obliguen –amb voluntat o sense—a seguir-lo, aquest ramat.
El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.
L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.
Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol
Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.
Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.
dissabte, 11 de febrer del 2006
divendres, 3 de febrer del 2006
Les roses
Ronsard va escriure “S’han de collir les roses de la vida”.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.
Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.
Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.
Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.
Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.
Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.
I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.
I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.
Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.
Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.
Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.
Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.
Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.
I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.
I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.
dissabte, 28 de gener del 2006
Holocaust
“Holocaust! No s’hauria de permetre que una sola paraula portés tants cors humans”
Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.
Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.
És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.
Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.
Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.
El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.
Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.
Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.
Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.
És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.
Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.
Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.
El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.
Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.
dissabte, 21 de gener del 2006
L’atzar
Anava pel món com una flor sense aroma, com un ocell sense ales, com una llum apagada. La vida era precària per a l’home delicat i discret que travessava nits d’afany i jorns d’anhels i processons infinites d'il·lusions petites i de grans enganys.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc, sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, pom de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per a la dona apassionada i vehement que empresonava nits d’afanys jorns d’anhel i processons infinites de grans il·lusions i de ficcions petites.
L’atzar no redubta les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
--¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona. I, sense esperar resposta, va afegir--: Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc, sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, pom de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per a la dona apassionada i vehement que empresonava nits d’afanys jorns d’anhel i processons infinites de grans il·lusions i de ficcions petites.
L’atzar no redubta les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
--¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona. I, sense esperar resposta, va afegir--: Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
divendres, 13 de gener del 2006
Feliç viatge
L’home conduïa sempre l’auto rutilant a velocitat desmesurada. Aquella tarda d’estiu havia estrenat camisa groga amb màniga curta i n’estava molt orgullós. Anava per la carretera de la costa i esperava una bona banyada a la platja dels nudistes.
A la sortida d’un poblet, a la dreta de la carretera, l’home de la camisa groga va veure dues siluetes negres que feien autoestop. Com que sempre es parava, també ho va fer en aquella ocasió. Eren dues monges, joves, somrients, cara vermella i dents blanques.
L’home de la camisa groga va preguntar on anaven, i la més decidida va contestar mig bromejant:
--Cap al cel!
Un cop dins del cotxe va afegir: “vostè vagi recte”.
L’home de la camisa groga va posar el peu a l’accelerador amb excessiva fermesa i, al cap de tres quilòmetres, s’esclafà contra una roca polida pel vent mediterrani.
Les dues monges eren mortes. L’home de la camisa groga estava a l’hospital amb el braç dret i la cama esquerra trencats. En recobrar l’esma i conèixer l’acabament del viatge va exclamar:
--Renoi! Quina manera d’anar al cel!
A la sortida d’un poblet, a la dreta de la carretera, l’home de la camisa groga va veure dues siluetes negres que feien autoestop. Com que sempre es parava, també ho va fer en aquella ocasió. Eren dues monges, joves, somrients, cara vermella i dents blanques.
L’home de la camisa groga va preguntar on anaven, i la més decidida va contestar mig bromejant:
--Cap al cel!
Un cop dins del cotxe va afegir: “vostè vagi recte”.
L’home de la camisa groga va posar el peu a l’accelerador amb excessiva fermesa i, al cap de tres quilòmetres, s’esclafà contra una roca polida pel vent mediterrani.
Les dues monges eren mortes. L’home de la camisa groga estava a l’hospital amb el braç dret i la cama esquerra trencats. En recobrar l’esma i conèixer l’acabament del viatge va exclamar:
--Renoi! Quina manera d’anar al cel!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)