Era conscient de caminar al costat de la vida que volia viure

“Era conscient de caminar al costat de la vida que desitjava viure”

Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.

Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.

Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.

He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.

Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.

La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l'ànima"

“La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l’ànima”, diu el filòsof.

Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.

Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.

La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.

Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.

Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.

Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya

“Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”

Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.

Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.

Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.

El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.

La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.

Víctimes?

Es van trobar en nit fosca i plena de llums de tots colors, per atzar, en una ciutat colossal i desconeguda. Un cafè amb música de jazz i alcohol ardent, va acollir la seva angoixa, el seu abandó, el seu cansament.

Van parlar en veu baixa, sense pressa, fumant un cigarret i buidant del cor el fum que ofegava i feria les il·lusions i els afanys. De la seva vida van contar els somnis trencats, les promeses insatisfetes, la trista concreció.

La serenor va guanyar, sense adonar-se’n, l’esperit de les dues dones fins ara indecises i pertorbades. En agafar-se de la mà i en somriure al mateix temps i en cercar-ne els ulls per anar enllà de les seves mirades. Germanes d’infortuni, perquè així havia estat escrit, van esdevenir amoroses i solidàries. Van decidir, aquella mateixa nit freda, creure en els auguris escrits en els llavis que, havent deixat de parlar, s’havien ajuntat amb la infinita tendresa que mai no havien trobat en els seus companys d’existència.

Van decidir també abandonar, juntes, el món que les envoltava encara per inventar el desfici i el fervor, l’enardiment i la placidesa, lluny de la desemparança, la confusió i l’espant dels anys perduts.

Van decidir anar cap al sud i el sol que crema la pell i enardeix l’ànim. Van decidir allunyar-se del dubte etern i de la incessant gelosia. Van decidir guanyar juntes la breu i immensa felicitat de la nostra terra, tan contradictòria.

Ho van decidir amb el somriure, amb el cor, la mirada i les mans ben acordades.

Elles eren Ofèlia i Desdèmona.

Amor... bah!

Estaven exaltadament enamorats. Com tants d’altres. Però ells eren Romeo i Julieta.

Els pares, tota la família, moguts per l’odi i el deliri de venjança, s’oposaven a les seves relacions. Ells, però, no escoltaven més raons que les del cor i la passió. El cor només bategava per l’amor, la passió els portava vers confins prodigiosos i vehements.

Els pares, la família, no comprenien aquestes raons.

Aleshores, Romeo i Julieta van fugir de la llar, del poble, del país. Van contraure matrimoni, van fruir d’una llarga lluna de mel, que els va semblar curta, i van caure al pou grisenc i mediocre en el qual els humans, més o menys, estem ficats.

Un dia, plens de fatiga i desencís, enmig d’un silenci esfereïdor, es van separar, van tornar al país, al poble, a la llar.

-Teníeu raó, pares. Romeo és banal i presumit
-Lamento no haver-vos escoltat. Julieta és vanitosa i estúpida.