L’home agonitzava i la família estava al seu voltant. L’esposa li havia agafat la mà, com per no abandonar-lo en els darrers moments. Els fills, a dreta i esquerra de l’ample llit de matrimoni esperaven el desenllaç, previst des de feia uns dies, sense poder amagar el cansament de la llarga espera.
El metge havia dit que ja faltava poc. La dona va sospirar sense timidesa. Perquè, per amor, tenia necessitat d’un ràpid acabament. L’agonitzant va decidir que ja n’hi havia prou.
La Dama Negra esperava també amb millors intencions. L’home va mig obrir la boca i va imitar el sospir de la dona. I, amb la Mort al costat, va morir. En adonar-se que s’havia acabat la comèdia de la vida tots van sortir de la cambra i de l’aire asfixiant i van anar per feina. Cadascú la seva. El fill gran es va encarregar dels tràmits i el mort va fer cap al tanatori. On va quedar sol. Aparentment.
L’home agonitzant mai no havia estat sol. Perquè era bon company amb els companys d’infantesa. Bon amic amb els amics d’adolescència. El festeig no el va allunyar de ningú. Passejades, excussions, festes a la ciutat, concerts. Tot ho feien amb els amics de sempre. Els amics que estimaven la noia com sempre havien estimat l’amic. Els anys no van canviar res. Ni el matrimoni. Ni el canvi a una ciutat llunyana. Cartes, viatges. Que anaven minvant a mesura dels anys, dels problemes, de les ocupacions. No l’oblit. Només la mort. La solitud de la mort. Sol al moment de la mort.
Tristesa al moment de la mort.
La Dama Negra el va acompanyar en veure la gran solitud de l’home que havia patit llarga agonia. No el va deixar ni un moment. La Dama Negra s’havia posat al taüt ajagut al costat de l’home que no volia abandonar. Fins a on no ho sabia, però li era igual. Preferia aquest a tots aquells que l’esperaven. Sense saber per què. Li parlava de les poques coses que havia abandonat i de les il.lusions truncades. I així van transcórrer els minuts i les hores. La llum de la vesprada. La foscor de la nit tranquil.la. I altra vegada la claror de l’albada amb els seus presagis.
La Dama Negra li havia donat una absoluta bonança i l’home mort no sentia el tragí de la mudança ni els murmuris de la poca gent, els amics de sempre. L’esposa cansada. Tots els que rodejaven els últims instants sobre aquesta inhòspita terra. La Dama Negra. Encara al seu costat. El van posar dins el nínxol, acabat el viatge de l’home.
I per sempre va romandre al seu costat la Mort amable..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada