L’home eixerit i la seva dolça companya eren a la punta extrema de l’illa. Des d’allí veien una roca immensa que emergia de la superfície serena del mar profund. Tots dos van emmudir sacsejats per la força terrible que s’aixecava, aparentment tranquil.la del fons del mar. Tots dos es miraven, delicats i precaris, en el camí amb confús epíleg, en el present inquietant i ferventment estimat. Els llavis volien formar el pensament forjat en els seus esperits.
Mil imatges, brots rars i superbs, giravoltaven com la música inexpressable en el moment únic de la vida. Ella va ser la primera en parlar. La veu li tremolava:
--Aquesta roca infranquejable, dura i violenta, em fa por –va dir.
Ell, fascinat per tanta innocència i ingenuïtat, va respondre:
--A mi també.
Després d’un silenci pertorbador, la dona va preguntar, va preguntar-se:
--És el cor de l’home?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada