Tenia cinc anys i un sol deliri. Veure el mar. Per això sempre demanava al pare i a la mare que el portessin a vora del mar. Contemplava la seva immensitat, l’horitzó massa lluny perquè el nen pogués veure el què hi havia, per molt que ho demanés amb crits i plors. Tornaven cap a casa i el nen que volia veure el mar continuava la plorera fins que la mare, sol-lícita, li portava un vas de llet que l’ajudava a dormir un parell d’hores.
Perquè, altra vegada despert, continuava amb la seva dèria de que volia veure el mar. Ara demanava que el posessin dins de l’aigua, cosa que va fer el pare amb molta cura, només els peus, un minut escàs després de traure-li sabates i mitjons i tornar-els-hi a posar perquè non agafés un constipat.
No va parar fins que els pares li van comprar una gran peixera amb una munió de peixos de colors. Que no agradaven al nen que volia veure el mar perquè afirmava rotundament que al mar tots són blancs. Van posar a la peixera una parella de peixos blancs i el nen se’ls mirava poc content perquè li faltava el mar.
Cansat de mirar les evolucions dels peixos es va adormir. Cosa estranya, la son va arribar de seguida i amb ella el somni. Somiava que s’havia fet company amb els peixos blancs que li parlaven de la immensitat del mar, de l’aigua profunda una mica freda a força d’endinsar-se, però com que era l’estiu el nen estava content. Cada cop hi havia més intimitat amb un dels dos peixos blancs, el més gran, que li va dir que era el mascle. Van fer bona companyia. Tanta que el peix va convèncer al nen per anar al mar i li va dir i li va redir que la millor manera era que també fos un peix blanc. I així van anar al mar i es van allunyar amb una nova i radiant felicitat.
Quants dies?
Ningú ho sabia. Els pares sí perquè van trobar el llit buit, sense peix blanc a la peixera. Tothom el va buscar. Policia marítima, pescadors, un bus especialitzat en trobar nens perduts al mar. Res a fer. Van passar dies i potser una setmanes.
En mig d’una platja solitària va sortir del mar un nen amb llàgrimes salades als ulls. El van portar a casa perquè era famosa la història del nen que volia veure el mar i s’hi havia perdut. A casa, davant pares i germans, un crit. Un crit que deia mai més no volia ser un peix, tan avorrit, ni veure el mar massa infinit. El que volia, encara cridant, es que el pare el portés a la muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada