La parella havia rebut en herència un magnífic rellotge de paret, antic i en bon funcionament. Les xifres grosses i molt visibles, les peses de metalls daurat, el pèndul d’una finesa exquisida. I tocava les hores al mateix temps que les del campanar llunyà, eixordadores i sense cap harmonia. Ressonaven per tota la casa, repetides cinc minuts després, que atordien per poc que un estigués distret. Això durant el dia...
La dona que tenia l’oida un xic castigada no li’n feia cas, contenta de saber l’hora. L’home, en canvi, no ho suportava. Acostumava a mirar el seu rellotge per preveure les hores i quarts d’hora retentir i tapar-se les orelles. Si no hi pensava l’ensurt el deixava estordit uns bons minuts. Y de nit...
Per poc que el son no fos profund li semblava que les parets tremolaven i, aleshores, maldava per adormir-se altra vegada. I, en realitat, les nits eren un veritable infern. Tant que va discutir i mig decidir amb la dona treure de casa el maleït rellotge. Cosa que ella no va acceptar al.legant que era un record sentimental de l’àvia que ella havia escoltat dia i nit quan era petita. Com altres vegades, el marit va claudicar.
El pànic l’acompanyava a les nits. Al punt que en somnis el rellotge hi era tan present que esdevenien malsons. Fins la nit en què va ocórrer això: el rellotge hi era i acabava de tocar les quatre de la matinada quan va veure clarament la solució. No donar-li corda, cosa que ell feia sovint, i deixar-lo parat, contant amb l’acord imposat de l’esposa. Aquella mateixa nit va continuar el somni. Va parar el moviment del pèndul. I va succeir el què mai no havia imaginat: tot es va parar. El moviment de la Terra, el moviment de l’univers. El batec del seu cor. I tot era negre.
Fins que va despertar del somni, encara horroritzat i tremolós. Va encendre el llum i la claror es va fer a la cambra. Es va aixecar, va anar al saló, va mirar amb temor el rellotge colpidor i desconcertat li va donar corda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada