L’home cansat fa temps que volia deixar l’esposa, la família, el treball, els amics, la casa, la ciutat i, per això, era al tren que el portava cap a un indret desconegut i que tampoc no volia conèixer. Volia un lloc diferent, un lloc on no hi hagués res d’allò que coneixia i avorria, poc feia anys, molt en el moment present. Per això es deixava portar pel ritme assossegat del tren, pels rostre que no coneixia, per les parles cada vegada diferents a mesura que travessava ciutat, país i boscos i rius.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada