La noia jove i bella va morir una matinada, l’hora de la mort, que anunciava les hores magnífiques d’un dia d’estiu. Va morir perquè així ho va volér i va trobar la mort com si anés a la recerca d’una germana o d’un amant.
Va morir allunyant-se de la foscor, ales obertes al sol i al vent, a la il.lusió de la carícia i de l’amor.
Va morir perquè la vida era per a ella així: bruta, lletja, ronyosa i sòrdida. Va morir fatigada, afligida, rostre patètic, a qui han robat somriure i afalac, a qui han deixat la ganyota i l’espant.
És clar, ningú no comprenia la mort lliure i solitària de la noia jove i bella que va morir de matinada.
Ningú no ho comprenia, però, ¿no n’hi ha prou amb la brutícia i la lletjor, la sordidesa, la lassitud, la ganyota i l’espant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada