La noia esdevingué dona i els seus ulls reflectien tots els colors. Esdevingué dona i els pensaments van ser sempre d’amor. Esdevingué dona i el somriure no se n’anà dels llavis en flor.
La dona va ser ferida pels cops de la vida, lliurada dels paranys per la voluntat constant. L’amor no li va refusar l’amor ni es va allunyar cap als llocs sense forma ni contorn. En la flor dels seus llavis no hi va haver cap espina però sí el somriure càlid i joiós.
Molt de temps després, sent tot igual i res diferent, la dona va preguntar a qui la mirava amb blasme i desdeny perquè no comprenia res:
--¿Es pot viure sempre en un món de somnis?
No hi hagué resposta, però sí l’ull reprovador, dolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada