El futur

La dona té, llarga i ampla, una memòria prodigiosa.
La dona ja ha saltat moltes fronteres dels anys.
Les ferides són més ben escrites que els moments de joia.
Una memòria prodigiosa que oblida els moments de joia.
Una memòria prodigiosa que li dona ferides del passat.
El passat de la dona retorna amb extrema facilitat.
La dona no sap que la facilitat desvetlla records.
Però els acull, els crida, els dona vida i la fan plorar.
La dona que plora pels records viu els anys de tristor.
La tristor està clavada al pou dels records que acull.
No suporta, i plora, la desafecció de l’home estimat.
El primer engany va ser infortunadament rabiós.
Els altres van obrir ferides que no eren lluminoses.
Eren ferides que quedaven engarjolades en la memòria.
Eren ferides que sortien d’aquell pou per obrir la ferida.
Eren ferides que bandejaven, poc a poc, la curta joia.
La dona de memòria prodigiosa no ha trobat el plaer.
El breu plaer. No ha tingut plaer. No ha trobat el plaer.
El plaer no entra en els records de la dona amb memòria.
Té memòria i gairebé res més. Les ferides del passat.
Les ferides importen dolor. Dolor i tristesa van junts.
I així al llarg dels anys i dels desenganys. I res més.
L’home s’allunya per revenir després del viu plaer.
El plaer el troba lluny de la dona que l’estima.
L’estima com sempre l’ha estimat i la vida és error.
La vida que és error està amagada en els records.
Tots els records son el passat, res més que el passat.
La dona només té vida en els records del passat.
Fins el dia molt ençà en que decideix oblidar.
No oblida el passat. I veu que no oblida el passat.
Tot és passat ja que no li queda cap espurna de futur.