Un jove amic m’ha confessat: “La noia que més estimo m’ha preguntat: “De veritat m’estimes”. Està vist, amor i dubte van sempre junts”.
---
Estic pensant –i no puc escollir, diu l’amic-- que és pitjor “Perdre’t a tu, estimada, o perdre’m a mi mateix?”.
---
Només diu: “El matrimoni? Una difícil empresa de felicitat limitada”.
---
L’amic pregunta: “Què pensar d’un home que, caigut a terra, la mà al cor, crida: “No correu, no. Que és un infart!”.
---
Prefereixo la frase d’un enamorat: “M’agrada la foscor perquè amaga tots els rostres menys el teu record”.
---
Parlen de religió i l’escèptic per no dir descregut, diu:”El cel, cementiri de déus i d’àngels de la vetlla adormits”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada