Era jove d’anys i de sentiments. Tenia vint-i-cinc anys i no havia estat mai enamorat. Havia sortit amb noies. Havia anat a les discoteques. A sopar amb amics i amigues. Havia acompanyat a la seva germana a casa d’altres noies. Havien pres cafè tots junts. Parlava i el que deia era interessant perquè era escoltat amb atenció. L’havien convidat per atreure’l i, sovint, havia refusat per la seva incapacitat d’ enamorar-se. I això li produïa un fort malestar. Preferia abstenir-se, cosa que, a la llarga, també el capficava.
Acostumava a somiar però l’endemà havia oblidat el somni, cosa que no el preocupava absolutament. Però un matí el va recordar. És a dir, a mitges. Només que havia anat a un museu i havia conegut una noia absolutament fascinant. El que no imaginava és que el somni es repetiria la nit següent.
Efectivament el somni va revenir. Anava a un museu i davant d’un quadre esplèndid, sublim, asseguda a una banqueta de vellut vermell, la noia fascinant el va contemplar admirada i pensativa. El jove d’anys i de sentiments va percebre a l’acte, sense dubte ni equívoc, que l’amor havia trucar a la porta del seu cor amb una força i una puixança que allí restaria per sempre més. Instants més tard, captivat per tanta bellesa, quan la noia va treure la mirada del quadre per guaitar-lo a ell, no va saber què dir ni què fer. Va romandre immòbil. La noia també. Només parlaven els ulls i tots dos rebien un amor que mai no havien imaginat. Perquè ella tampoc havia estat enamorada. Ara sí. Tots dos vivien el mateix amor amb una intensitat que no tolerava cap moviment. Ella asseguda, ell dret a dues passes. I ja no es va moure. Ni ella tampoc. I no es van moure perquè el somni que va continuar per sempre així els va donar la felicitat i l’enamorament que tant havien desitjat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada